Reptes de l'acampada (1)

L’acampada de Barcelona ha decidit que de moment continua, com a mínim fins diumenge. També ha decidit impulsar mobilitzacions i accions de protesta com per exemple la manifestació pel dia 19. També s’ha decidit convocar concentracions silencioses davant les seus de CCOO i UGT i aquí és on començo a discrepar. Segur que tothom ha de reflexionar a fons sobre com enforcar la lluita amb els nous temps que corren, però d’entrada hi ha dues coses que els indignats haurien d’acceptar. La primera és que fins ara han estat de les poques veus que han permès mantenir viva la lluita per la dignitat laboral de moltes persones, lluitant per millorar les condicions laborals del país o per no retallar les pensions o els drets socials. La segona cosa és que els sindicats no poden respondre a totes les demandes de lluita socials. No estic d’acord amb la criminalització d’uns sindicats que per exemple van saber estar a l’alçada convocant una Vaga General quan poca gent es mobilitzava.

Tot i així segueixo pensant que el moviment dels indignats segueix aportant coses als necessaris canvis socials i econòmics que haurem d’impulsar. Fins ara el gran repte ha estat posar-se d’acord en unes propostes que vagin més enllà de la indignació lògica. Però en el fons hi ha uns quants reptes que han de saber concretar. (segur que hi ha més però tampoc dono molt més de sí).

1.    Mobilitzar i conscienciar

2.    Consensuar els objectius a assolir

3.    Impulsar noves formes de mobilització

4.    Influir en la societat

5.    Garantir la continuïtat

El primer objectiu, mobilitzar i conscienciar, ja ha estat assolit al meu entendre, tot i que sempre es pot arribar a més gent. El moviment dels indignats ha aconseguit que molta gent expressés la seva mala llet per la situació actual i està afavorint que gent que no estava mobilitzada s’impliqui a l’assemblea de plaça Catalunya o a les dels barris i ciutats que també estan aplegant a molta gent. Em recorda moments com les mobilitzacions en contra de les guerres o l’acampada pel 0’7% on, més enllà del que es va aconseguir concretament, es va aconseguir que molta gent es polititzés (en el sentit ampli, que ningú se m’enfadi).

El segon repte, el de consensuar uns objectius a assolir, està en marxa. He ha anat seguint en directe a l’acampada i per la seva web alguns dels documents que s’han anat treballant. Moltes dels aspectes que surten en els diferents debats i documents fa temps que per part d’organitzacions polítiques i sindicals ja ho estem reivindicant (per exemple ICV-EUiA), però fins ara hem estat minoritaris. Canviar la llei electoral, establir una taxa per les grans transaccions financeres, augmentar el control dels bancs i establir límits salarials als directius, tancar els centres d’internament per a estrangers ... són aspectes que en gran mesura comparteixo. És cert que el gran problema d’aquest moviment és aconseguir un nivell alt de consens a partir d’experiències i orígens molt diferents. Per exemple no és el mateix parlar de canvies en la llei electoral des de persones que volen transformar la política o des de persones que volen canviar el sistema. No és el mateix parlar de llei d’hondt per algú d’esquerres desencantat que per algú anarcosindicalista. De fet una de les grans divisions que apareixen dins del moviment és la gent que vol fer un crit i una mobilització per transformar les coses a partir del sistema actual (amb tots els canvis necessaris) o la gent que creu que l’actual sistema no serveix i cal canviar-lo d’arrel. Possiblement s’anirà consolidant la visió de les persones que volen lluitar des del sistema actual però just al límit, és a dir moviments socials i polítics d’esquerres. És un repte en marxa però cal que avancin amb força abans no es produeixi el descontentament amb el propi moviment. Saber per a què estem lluitant i no tan sols què ens ha portat fins aquí és fonamental. Tot i així no vull menysvalorar les dificultats de proposar sortides a una situació complexa i on tothom tenim molts dubtes. Demà seguiré amb l’article.