L’altre dia parlava en el meu blog sobre el fet que ICV-EUiA havia apostat per la renovació des de feia molts anys, incorporant en llocs destacats a persones molt joves. Això és un factor decisiu. L’aportació de gent com Joan Herrera, Raül Romeva, Laia Ortiz, Josep Vendrell, Dolors Camats ... o la incorporació de Janet Sanz com a número 4 de la candidatura per Barcelona són elements molt positius, però també és cert, com em comentava el “Senyor G” que això té riscos. Reprodueixo el comentari que em deixava al blog: “El que és positiu ja de per sí es repetir la coalició, una cosa que fins fa relativament poc era molt estrany en la nostra tradició. Respecte a la renovació, valoro que ICV en fa més que EUiA, però em preocupa que cada cop hi ha més gent a "les cúspides" que no han treballat mai a part de la política i si ho han fet ha sigut en universitats, teorització... Sembla que la carrera és ser dirigent juvenil, càrrec de confiança, regidor per sota, diputat... Tampoc sé ben bé con fer-ho, perquè si treballes a l'àmbit privat, o ets un dirigent sindical (l'altra línea) o es fa molt difícil.”
Aquest és un debat que pot ser apassionant i que ens porta a plantejar qüestions que acaben sent molt delicades. Alguna vegada he parlat d’això amb Joan Herrera. Ell em plantejava que jo era un privilegiat, perquè tenia dues feines, que ara em dedicava professionalment a la política però que en canvi tenia una excedència com a mestre que em permetia tornar en qualsevol moment a la meva autèntica professió, l’ensenyament. Si ho diu en Joan Herrera és cert, sóc un privilegiat. Però què fem amb la gent que no té aquesta opció? Seria millor que ningú tingués càrrecs professionalitzats fins que acredités que té una situació professional consolidada o una situació financera estable? Això seria més democràtic? És positiu desaprofitar l’aportació que ens poden fer persones molt valuoses i joves sols pel fet de que mai s’han dedicat a una altra cosa?
No entraré a valorar comentaris de gent que consideren que no hauria d’haver-hi polítics professionalitzats o que els seus salaris són excessius. Però sí que seria bo pensar fórmules que ens permetessin no caure en tenir gent que des dels 20 anys sols s’ha dedicat a la política i no té sortida professional al marge de la política. O bé caure en una estructura de “classe política” on tals sols hi puguin participar rics i funcionaris. Garantir la llibertat de que qualsevol persona que ho vulgui i que tingui el suport necessari es pugui dedicar a la política és tan important com garantir que qualsevol persona hi pugui sortir per decisió pròpia o perquè ja no té el suport necessari. Per tant l’escenari ideal seria que la majoria de la gent que entra professionalment a la política sigui gent amb carreres professionals molt consolidades, que mai el tema laboral sigui una dificultat per deixar el seu càrrec. Però això comporta que pensem la política professionalitzada per a homes, d’edat mitjana, amb estudis superiors i posicions econòmiques estables, i per tant això no és just ni democràtic. És bo garantir, sempre que sigui possible, que la gent jove s’incorpori a la vida política amb possibilitats de compatibilitzar-ho amb altres ocupacions laborals. Cal garantir per a la gent que es dediqui a la política formació permanent i reciclatge professional. Cal tenir una actitud ferma de no permetre que la gent s’eternitzi en la política però cal flexibilitat per garantir que la gent pugui sortir en condicions de la política.
Si algú buscava en el meu article una resposta s’haurà decebut, però sols sé expressar una preocupació. Qui consideri que tota la gent que es dedica a la política sols busca viure del “cuento” no compartirà res del que he plantejat. Espero com a mínim obrir un debat entre la gent que li preocupa trobar gent capacitada per afrontar els llocs de responsabilitat de la política i que dedicar-s’hi no sigui ni un sacrifici ni un luxe. Posar en valor la política també passa per tenir normes clares en la seva professionalització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada