Ningú sap què pensa la gent !

Avui m’agradaria criticar a una forma força habitual que té molta gent d’opinar. Concretament em refereixo a que quan s’adrecen a l’administració parlen de “la gent diu ...” “el barri opina ...” els veïns i veïnes creuen...” i afirmacions similars. I no ho suporto per dos motius.


El primer és perquè creuen que la gent que estem a la política o a l’administració vivim en unes bombolles allunyades de la realitat i que no sabem ni què pensa l agent ni com és la vida real. És evident que un president del govern o de la Generalitat, un conseller de la Generalitat o un Alcalde com el de Barcelona, tenen dificultats objectives per tenir una vida que els hi permeti captar la realitat del dia a dia sense filtres. A vegades no és perquè no vulguin, sinó que el fet de ser coneguts fa que la gent no parli amb ells de forma natural. Sovint he vist get cagar-se en l’Ajuntament fins que ha arribat l’Alcalde i han perdut el cul per saludar-lo i fins i tot felicitar-lo davant de tothom. I en segon lloc perquè el ritme de vida fa difícil poder fer les coses més quotidianes que són les que et donen el pols de la realitat. Però la immensa majoria de la gent que ens dediquem a la política no som coneguts públicament i fem vida força normal (sempre és difícil establir què és la normalitat). La bombolla en la que vivim no és tan forta. És cert que molta de la gent que vivim de càrrecs polítics o de confiança viuen a barris determinats com Gràcia, Eixample o Sarrià, però hi ha de tot. Sempre recordo quan estava de conseller d’ICV-EUiA a Sant Martí. Discutíem de les zones blaves d’aparcament al Poblenou. A la comissió hi havia gent de l’AVV, que em coneixia de tota la vida, i veïns a títol individual. Un senyor gran se’m va adreçar dient que no teníem ni idea de què passava al barri i que segur que allà on vivia jo no tenia aquests problemes. Li vaig respondre que allà on vivia jo cada matí quan mirava per la finestra el veia a ell al balcó en samarreta. D’entrada va ser violent però des d’aquell dia sempre ens vam saludar pel carrer.

Però el segon motiu pel que no suporto que determinada gent s’apropiï de l’opinió pública és perquè normalment aquesta gent no parla en nom de ningú, sinó que converteixen la seva opinió en majoritària. La gent de les AVV per molt que a vegades no tenen una gran força social, tenen una voluntat de representativitat que no podem negar. Els polítics, ens agradi o no, es presenten a unes eleccions i per tant, millor o pitjor, representen a uns votants. Però el que no m’agrada és que algú faci veure que sap el que pensa la gent i jo no. Perquè a més sovint es confon les ganes de no discutir amb compartir les opinions. En això els taxistes són uns mestres. Segur que estan convençuts que tota la gent coincideix en que cal més mà dura, en que les coses ja no són com eren i en que cal reinstaurar la pena de mort. Però és que fa molta mandra discutir amb un taxista i per tant en la mesura del possible, si no treu la pena de mort, prefereixo optar pels silencis. L’altre dia un veí va venir molt crispat a la inauguració de la Ronda del Guinardó. Criticava de forma airada que haguem mantingut un fragment de l’antic viaducte com a monument. La seva frase va ser contundent: “Tothom hi està en contra i si no us ho diuen és perquè no s’atreveixen. Jo he preguntat a molta gent i tothom m’ha donat la raó”. No m’estranya, tal com cridava si jo no hagués estat de l’equip del Districte no m’hagués discutit amb ell. No sé què pensa “el barri” sobre el que hem deixat del viaducte. Hi ha gent que m’ha dit que és genial i gent que ha dit que és horrible. Però jo no seré qui digui què pensa la societat, el barri o el país.

Sovint s’acusa als polítics de demagogs, i moltes vegades es té raó. Però no oblidem que aquesta és una tendència molt més generalitzada del que sembla. Per sort cadascú té les seves pròpies opinions i ningú té la veritat absoluta.