2011 o les dificultats d'un govern d'esquerres a Barcelona

L’altre dia ja vam em vaig permetre el luxe de posar-me tendre i valorar el cap d’any des d’un punt de vista molt personal. Avui però ja torno a la realitat més propera i m’agradaria fer algunes reflexions sobre el que ha de representar a nivell polític l’any 2011 i com és evident, de manera molt especial les properes eleccions municipals. D’entrada tot apunta a una segona part dels resultats de les darreres eleccions catalanes del passat 28 de novembre, és a dir un avanç important de les forces conservadores, especialment de CIU. Però jo tinc els meus dubtes que l’escenari polític acabi sent una continuació del 28 de novembre, reconec que ho espero més que ho percebo, però vull fer-hi algunes reflexions. El dia a dia municipal no ajuda i notícies com l’embolic de la ubicació del monument en record de la lluita del col·lectiu LGTB o les declaracions del Quebec sobre el Fòrum no són precisament bombones d’oxigen pel govern municipal.

La sensació de la necessitat d’un canvi a Barcelona s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu i tal com va passar a les darreres eleccions catalanes això és difícil de combatre. Respecte a les eleccions catalanes a més hi haurà dues diferències importants. CIU ja portarà uns mesos en el govern de la Generalitat i ERC i PSC es trobaran en un procés de reconstrucció interna del que encara no en sabem l’abast que arribarà a tenir.

CIU crec que sabrà administrar el seu govern a la Generalitat especialment els primers mesos. Segur que hi haurà algun estirabot d’alguns dels elements més hooligans de CIU, però alhora estic convençut que són conscients de la importància de fer una política poc agressiva per convèncer als sectors més fronterers i garantir l’arribada de Xavier Trias a l’Alcaldia de Barcelona. Possiblement miraran de desplegar algunes de les seves polítiques més agressives després de les municipals. Però en el fons governar sabem que desgasta i sobretot en situacions de greu crisi econòmica. El clima de sociovergència a temps parcial pot afavorir-los, sobretot en un moment de crisi interna del PSC. Els socialistes semblen instal·lats en la dinàmica de no mostrar-se com una oposició dura i això pot ajudar a normalitzar determinades polítiques de CIU.

Per altra banda els processos interns del PSC i ERC també condicionaran els resultats a les eleccions municipals. El PSC arribava a la seva crisi interna amb dubtes seriosos sobre si Jordi Hereu era el candidat adient per lluitar per mantenir l’alcaldia. El pas de Ferran Mascarell al govern de la Generalitat fa el procés encara més surrealista i els mals resultats de les eleccions catalanes fan més difícil el relleu de Jordi Hereu, entre d’altres coses perquè no serà senzill que algú assumeixi el risc d’encapçalar una llista en les condicions actuals. De totes maneres i per ser franc, vull recordar la meva opinió personal del bon tarannà de Jordi Hereu com a Alcalde de Barcelona. Sé que la meva visió és minoritària però m’agrada el seu estil, la seva capacitat de proximitat i la seva naturalitat. Jordi Hereu és un bon Alcalde, amb dificultats per transmetre una imatge forta però alhora molt maltractat pels mitjans de comunicació. És evident que discrepo de Jordi Hereu en temes fonamentals de la seva política municipal, per exemple en la seva obsessió per l’ordre, però crec que s’ha estat injust no reconeixent el canvi d’estil entre Joan Clos i Jordi Hereu. ERC ha agafat com a eix principal de precampanya municipal la necessitat d’aglutinar a totes les forces independentistes. Crec que s’equivoquen perquè altre cop estan posant per damunt del model de ciutat i de la seva possible aportació, el tema identitari. Després de quatre anys fora del govern de la ciutat no han aconseguit definir clarament el seu paper dins del consistori i poden tenir dificultats per centrar un missatge potent. També caldrà veure com poden influir les batalles internes per reforçar o no a Jordi Portabella com a líder indiscutit per tot el partit. Altre cop ERC farà un procés més basat en l’estratègia que en el programa. L’objectiu és ser decisius a l’alcaldia, però el seu electorat quan no veu un paper prou diferenciat no vol votar un matís sinó que opta per votar a l’original.

Amb aquests condicionants l’opció d’un govern d’esquerres a la ciutat de Barcelona a partir de les eleccions del 22 de maig de 2010 és francament difícil, però miraré de plantejar quines alternatives i opcions hi ha en el proper article.