divendres, 19 de novembre de 2010

Economia, ecologia i ...llibertat !

Article aparegut a El Punt diumenge passat de membres de l'Àmbit Fet Nacional d'ICV.


ECONOMIA, ECOLOGIA I... LLIBERTAT!!!
Teresa Mira (miralt@coac.net),
J.M. López i Llaví, Enric de Vilalta i J.M.Armengou.
Àmbit Fet Nacional d’Iniciativa per Catalunya Verds

Economia, ecologia i llibertat. Vet aquí la columna vertebral del programa d’ICV-EUiA a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. És evident la càrrega emotiva dels significants d’aquesta trilogia tan a prop de l’esperit civilitzat: la casa a oikos;  la paraula i  la raó a logos; la llei a nomos i la llibertat, de l’acusatiu de libertas. Les dues primeres ens parlen de la casa, del lloc -la ciutat, la ciutat de ciutats, el país-, de l’ésser humà, de com administrar aquest lloc, el país de les persones, de com conservar-lo sabent-ne les lleis, i la tercera ens evoca l’estat i la condició de persones lliures, la llibertat política, la sobirania, la llicència, la intrepidesa, la lliure disposició i la franquesa.
Llibertat, paraula i lloc associades a l’economia i a l’ecologia segueixen vives i insatisfetes a Catalunya.  Són una aspiració de bon govern i una ambició política tan antigues que provenen del component essencial, de l’ADN, de la nostra comunitat: la sobirania del poble, l’espai on dipositem la capacitat de decisió el més pròxima possible de la gent.  A l’Edat Mitjana, els reis no podien prendre decisions sense les Corts Catalanes, i quan Jaume I va conquerir Mallorca i València no les va erigir en simples extensions dels seus dominis catalanoaragonesos sinó que hi creà dos regnes confederats on el burgès (de burg, ciutat), el ciutadà, tenia també capacitat de decidir sobre com calia organitzar la ciutat o la societat.
Des que Catalunya va ser sotmesa al domini dit ja espanyol, de matriu estríctament castellana, sempre captiu dels poders fàctics (primer dels senyors, després dels sobirans i ara dels mercats), mai no ha renunciat a aquestes aspiracions de legítima sobirania del poble. Sobirania per administrar-se justament, sobirania per decidir els lligams territorials que consideri legítims, sobirania per conservar el seu patrimoni cultural, lingüístic, simbòlic, natural i paisatgístic; sobirania per estalviar en temps de crisi i per garantir ajut, sanitat i escola a tothom, també a aquells que, vinguts de fora,  només poden rebre’l del veí o del municipi. Les solucions a la crisi econòmica, ecològica i de llibertats que viu avui Catalunya rauen essencialment en la capacitat d’exercir la seva sobirania.  Per això, marcar un full de ruta cap a aquesta sobirania és essencial per tal que la societat catalana surti de la crisi. La vaga general del 29 de setembre ha començat -tot just i encara massa tímidament- a vehicular el disgust de la bona gent enfront dels estats captius del mercat, i és una queixa contra el govern espanyol i l’europeu, dominats per les polítiques que disposen els poders financers i econòmics, amb les contradiccions que hi afegeix el difícil encaix en els sindicats dels nous paradignes dels treballadors  i les treballadores.
Després de la sentència del TC sobre l’Estatut que va referendar, Catalunya se sent avui menys lliure que fa 30 anys: perquè la seva exigència d’autogovern i de sobirania està per sobre del sostre de la Constitució Espanyola i de la mediocritat dels governs en l’alternança de PP i PSOE, que comparteixen un nacionalisme espanyol ben útil per a l’espoli de Catalunya, amb el vist i plau dels conservadors catalans i bascos. ICV-EUiA proposa una última opció d’entesa amb l’Estat, una reforma positiva de la Constitució per tal d’articular un estat federal plurinacional i de permetre l’exercici del dret d’autodeterminació de les nacions que el componen... que no són pas 17! Aquests afanys d’autogovern i sobirania mouen avui les forces realment progressistes. A Catalunya, la cohesió social està garantida: gairebé des de sempre hi hem conviscut catalans, espanyols i gent de doble o més convicció. I avui el clam de sobirania pertany tant a la gent que va viure les convulsions de la preguerra civil i la repressió de la postguerra com a la que va venir de la resta d’Espanya, impel·lida pels governs del franquisme, i com als nouvinguts d’arreu del món. Malgrat la desaparició, les execucions o l’exili sofert per moltes persones pel simple fet de ser catalanistes, republicanes o d’esquerres, l’ADN de Catalunya ha perviscut i ara parla tant en català com en castellà i en desenes de llengües dels orígens més diversos.
I si les Corts espanyoles bloquegen de bell nou aquestes aspiracions, el Parlament de Catalunya, amb majoria qualificada, haurà de deixar el futur de l’autogovern a la lliure determinació de la ciutadania.  L’esperit que va motivar la  manifestació del 10 de juliol es manté viu en les cases, en les pàgines d’opinió dels diaris, en la raó de les formacions polítiques que a Catalunya proclamem el dret a decidir i en les aspiracions d’alliberament que les esquerres pròpiament catalanes i radicalment democràtiques, com ho és la coalicció ICV-EUiA, hem defensat sempre, tant a la clandestinitat com en democràcia, tant des de l’oposició com des del govern. I que seguirem defensant.