dimecres, 20 d’octubre de 2010

Marina Geli a la recerca d'un relat


Tothom està a la recerca d’un relat. Hi ha vegades que una paraula entra en escena amb força i sembla que tot giri al voltant d’aquesta idea. La necessitat d’un “relat” s’aplica ara a la ciutat de Barcelona, a les esquerres, a la societat occidental ... suposo que deu ser lògic, vivim moments de crisi, de canvis vertiginosos, d’incerteses i ens afanyem a buscar elements que ens facin lligar un model coherent cap el que avançar.

En aquest sentit la Consellera de Salut, Marina Geli, va fer una presentació de la seva conferència “el vintiuncentisme” a la sala d’actes de l’Hospital de Sant Pau i es va fer acompanyar de Milagros Pérez Oliva (periodista), Oriol Bohigas (arquitecte) i Josep Ramoneda (director CCCB). Un acte, per tant, d’alt interès per les reflexions que es podrien escoltar. D’entrada diré que m’agrada molt Marina Geli, no tan sols la del Polònia. Primer perquè crec que és una política preparada i treballadora que dóna una molt bona imatge del govern. I en segon lloc pel seu respecte a la gent. És una persona sensible que sempre té en compte que perquè ella talli la cinta d’una inauguració hi ha molta gent que ha treballat i que seguirà treballant per fer possible aquell equipament. La seva proximitat és un valor a defensar.

El motiu de la seva conferència girava al voltant d’aquest concepte que és el “vintiuncentisme” (un terme que com bé va comentar Josep Ramoneda fonèticament no funcionarà). Segons Marina Geli cal construir un moviment de construcció col•lectiva: social, polític i fonamentalment cívic, que permeti recuperar la confiança com a Catalunya. Segons Marina Geli Catalunya se n’ha sortit quan no ha fet cap dissociació entre economia, política i cultura.

Hi ha una part d’aquest plantejament que em sembla correcte. És cert que vivim moments d’incertesa. Vivim en una societat accelerada i on el continu canvi a tots els nivells ens fa viure desconcert. La sensació de desafecció é molt alta i en general es produeix una situació inversa a la de fa pocs anys. Per exemple Barcelona vivia fa pocs anys situacions d’autoestima exagerada i en canvi ara vivim moments d’autoflagel•lació compulsiva. Cal construir espais comuns que ens permetin afrontar els reptes del present i construir projectes de futur. Però no estem exagerant a l’hora de plantejar la necessitat d’un relat com la forma de sortir de tots els problemes actuals? Cal un nou relat o cal recuperar, senzillament, els valors de sempre de l’esquerra transformadora? Miraré d’aprofundir en alguns d’aquests aspectes en propers escrits i sobre altres temes que van sortir a la interessant taula rodona, però tampoc fem que el debat teòric ens amagui el debat real. Per exemple no necessito un nou relat per dir que cal canviar la reforma laboral, rebutjar l’actitud intolerant aprofitant la visita de Ratzinger, denunciar el greu risc que representa per a la convivència el discurs de determinats xenòfobs o impulsar mesures de control reals del sistema financer.