Menys fets i més paraules?

A la taula rodona que comentava en el meu darrer article, Oriol Bohigas va fer una defensa encesa de la necessitat de recuperar la política com a eina per vertebrar la sortida a la situació actual. De fet venia a plantejar que l’autèntic relat és la política. Possiblement ho feia per dos motius. El primer per convicció, és a dir sols amb un sistema polític (no de partits) potents, podrem intervenir en la nostra realitat amb interès públic (en aquest sentit coincideixo). Però possiblement darrera de la seva queixa a la manca de lideratge també hi havia una referència a que l’època seva com a polític i ideòleg en part del model Barcelona. Quan va expressar que el model urbanístic de Barcelona ara no funciona perquè manca substrat polític, no tan sols plantejava una feblesa de l’actual Alcalde i el seu equip, sinó que també recordava que ell ja no hi era. La seva defensa de la política no era, com podria semblar, una defensa als polítics, al revés, la seva defensa aferrissada de la política era una crítica molt contundent dels actuals dirigents. Quan deia que Catalunya necessitava més polítics que carreteres i hospitals no estava demanant que augmentés el nombre de polítics a sou, sinó que es canviessin tots els dirigents polítics, tot i que va aclarir que no tothom era igual.

Però sí que el seu missatge lligava amb la idea de la necessitat de trobar un relat que plantejava Marina Geli. I ho expressava amb una frase molt similar que també Jordi Borja havia utilitzat sobre una frase pintada a un lloc de llatinoamèrica i que venia a dir “Menys fets i més il·lusions”. Oriol Bohigas va utilitzar el contrari d’un slogan ben recent: “Menys fets i més paraules”.

D’entrada aquest element sembla absurd. Ningú pot entendre que no es vulguin solucions als greus problemes actuals. Ningú pot plantejar des de posicions progressistes que no calen més hospitals o més aparells de teleassistència, però el que plantejava Oriol Bohigas és que existeix una greu contradicció sobre com veiem la nostra societat, anem del desastre a la magnificència i això és un greu problema. Plantejava que era lògic que dins del món dels partits polítics es fessin valoracions oposades de la situació a casa nostra, però això s’ha estès a la resta de la societat. I no tan sols existeix una contradicció, sinó que s’acaba generant una angoixa. Aquesta angoixa s’expressa al model de Barcelona, a la relació entre Catalunya i l’Estat o a la desafecció electoral. Per tant Oriol Bohigas plantejava que allò que falla és la manca de referents polítics i no la situació real de la nostra societat.

Possiblement té una gran part de raó i davant d’això crec que sí que és important donar idees clares i contundents des de la política. Darrerament volia destacar tres elements que per a mi són exemples de contundència positiva. El suport d’ICV a la Vaga General, l’article de Ricard Gomà sobre la visita de Ratzinger o la intervenció de Joan Herrera sobre els pressupostos de l’Estat.