diumenge, 26 de setembre de 2010

Margarit, ens queda la poesia!

A Alberto Fernández Díaz diuen que no li agradat el pregó de les festes de la Mercè de Joan Margarit.I té tota la raó del món. Us recomano que llegiu el magnífic pregó que va fer el poeta i arquitecte Joan Margarit dijous passat al Saló de Cent. No m'estranya que al PP no li agradés el pregó. A mi m'agrada el pregó i m'agradi que s'enfadi el PP. Què voleu que us digui, fart de paraules buides agreixo l'arribada d'algú tan lúcid, sincer i coherent com Joan Margarit. Poques vegades vaig al pregó de la Mercè, però el pregoner valia la pena. M'agrada la seva poesia "Casa de Misericòrdia" és per exemple un magnífic llibre. I ja havia pogut veure la gran capacitat comunicativa de Joan Margarit a la biblioteca Mercè Rodoreda del Baix Guinardó en una magnífica sessió amb Félix Grande.

Joan Margarit es va prendre seriosament el seu pregó i va decidir que no tan sols parlaria de Barcelona, de les Rambles i de records. Parlaria del món, de la llibertat, de Catalunya, de la dignitat ... Joan Margarit no é sun poeta neutre. Vull recordar un fragment del poema de Gabriel Celaya, la poesia es un arma cargada de futuro:

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Al final queda el titular de que Joan Margarit defensa la Independència en el seu pregó i això és una mica superficial. Crec que Joan Margarit no va esmentar la paraula independència en cap moment, un gran poeta sap utilitzar les paraules i també les sap evitar. Però va ser radical: "Potser ha arribat el moment d'acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial..." O per exemple "Potser ha arribat l'hora que una visió obligadament nova en un món nou ens faci arribar a una nova conclusió".

Joan Margarit també va parlar de llibertat i va recordar en un dels seus poemes "la llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general".

Hi ha gent que pensa que els pregons han de ser formalismes "políticament correctes", alguns creiem encara que una ciutat com Barcelona no pot restar adormida, que necessita d'estímuls intel·lectuals, de gent agosarada que parli clar i amb bellesa. I en el fons el més important, tot i que a alguns els hi molesti, és la capacitat de reflexió i debat. Joan Margarit ens va ensenyar les seves cartes. Un cop més us recomano que llegiu el pregó i que opineu. 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Es una pena que quien transcriviera el pregón decidiera eliminar la frase de la vaga general.

Anònim ha dit...

AFORTUNADAMENT,ENCARE QUEDAN POETAS,DAVANT L'ENGOIXOSA MEDIOCRITAT,ELS POETAS...
DAVANT MIL AMBIGUITATS,ELS POETAS
GRAÇIES MARGARIT¡¡¡¡¡
JUGANT AMB BCN.

Natxo ha dit...

Totalment d'acord.
Per sort encara tenim pensadors disposats a donar la seva opinió sense lligar-se a ningú.

zel ha dit...

L'he llegit, i l'he rellegit, i val ma pena!