Com seria el Poblenou sense la iniciativa veïnal?

L’Associació de Veïns i veïnes del Poblenou ha organitzat una exposició que sota el títol  de “Com seria el Poblenou sense la iniciativa veïnal?”. Aquesta exposició es pot visitar a la nova seu de l’AVV de la Rambla del Poblenou 49, dins del nou Casal de Barri. Crec que val la pena fer un petit esforç per anar-la a veure, pensar-hi una estona més enllà dels plafons concrets que han fet i plantejar-se estendre aquest model d’exposició a altres barris de la ciutat.

 Al llarg de diferents plafons, 17 si no m’equivoco, es fa un repàs de diferents conquestes veïnals. És a dir aspectes que des de l’administració no es contemplaven o no es feia en els terminis desitjats, i que s’han aconseguit. Per tant no hi ha incloses “derrotes”, és a dir demandes no ateses, ni millores del barri que no han estat aconseguides a partir de la reivindicació veïnal. Ens trobem amb alguns elements tan importants com la conservació de Càtex (ara Centre Cívic) o Can Saladrigas (ara Biblioteca entre moltes altres coses), l’aturada del pla de la Ribera, la cobertura de la Ronda del Litoral o el institut Icària. Algunes d’elles com la recuperació de les platges o Càtex les vaig viure com a infant, d’altres com la campanya Volem ser Consultats per assolir la cobertura de les rondes ja en primera línia.

La presentació de Xavier Pegenaute i Joan Maria Soler, de la junta de l’AVV del Poblenou, va voler destacar que no eren èxits estrictes de l’AVV, sinó del veïnat. En algunes reivindicacions l’AVV ha estat líder, en d’altres ha acompanyat i en algunes reivindicacions ha estat gairebé sola. Jo crec que el gran objectiu que aconsegueix l’exposició no és de lluïment de l’AVV sinó de reivindicació del paper veïnal per construir barri. És cert que en el cas del Poblenou i la seva AVV el balanç és senzillament impressionant, però crec que caldria fer el mateix exercici a tots els barris. Saber que la lluita veïnal ha aconseguit transformar la ciutat de forma radical ha de ser motiu d’orgull, però sobretot un estímul per participar de la vida associativa.

Sovint he tingut la sensació que el moviment associatiu de la ciutat s’ha deixat portar per l’aire general de desànim. “No se’ns escolta”, “al final no es veu perquè dediquem tantes hores” ... i no és cert. La ciutat de Barcelona és, al meu entendre, una gran ciutat i ho és, en gran part, per la lluita veïnal. Cal recordar-ho i fer-ho com a homenatge a la gent que ha lluitat i com a estímul per a la gent que s’ha d’incorporar. Algú dubta que haver cobert el cinturó del litoral a l’alçada de les platges del Poblenou no és una de les millors decisions de la Barcelona democràtica? Doncs va ser fruit d’una intensa campanya. Barcelona necessita de gent que això ho cridi i també de gent que ho escolti. I de tant en tant cal un exercici de mirar enrere per prendre encara més forces, conscients de tot allò que s’ha aconseguit.