Esperant el Metro al Carmel (4). I els tècnics?

Acabava el meu darrer article sobre aquest tema dient que jo vaig acabar desconfiant dels tècnics. Vaig tenir la sensació de que existia un gran corporativisme que feia molt difícil aclarir les coses. La immensa majoria de polítics que estàvem al dispositiu no teníem coneixements tècnics. De fet va ser aquells dies que vaig aprendre un concepte com el “micropilotatge”. Per tant una gran part de la informació que havíem de transmetre a la ciutadania es basava en un col•lectiu del que a vegades he tingut la sensació que tenia molt clar que era millor diluir responsabilitats. Sé que és dura aquesta acusació, però no vaig tenir clar que tots els tècnics es posessin al servei d’aclarir-ho tot, i en aquest cas no era per raons polítiques. Permeteu-me una anècdota però. Un important enginyer estructuralista va fer una assemblea veïnal per calmar a la gent i explicar que el que estaven fent donaria molta estabilitat als edificis. Entre la tensió i les dificultats que tenia de parlar en castellà va acabar dient "estos edificios les van a enterrar a todos ustedes", lògicament es referia a que els edificis seguirien drets quan tota la gent que hi vivia hagués mort, és a dir que durarien molts i molts anys, però en la tensió del moment d'edificis que s'havien ensorrat el seu comentari va aixecar sorpresa, tot i que després ja va aclarir el sentit de la seva frase.

No tota la gent que va viure l’esvoranc va patir igual. En un dels extrems posaré el cas anecdòtic d’una noia jove que demanava poder allargar la seva estada com a afectada a un hotel. Aquesta noia vivia amb els pares i ara s’havia traslladat a una habitació d’hotel per a ella sola. A l’hotel les festes de turistes eren constants i ella s’ho passava millor en aquesta situació que havent de tornar a cas. Insisteixo és un cas extrem i anecdòtic. Per a molta gent la situació era ben diferent. No és senzill passar setmanes sense moltes coses que tenim a casa nostra o havent de preparar l’entrepà dels nanos que van al cole dins del lavabo d’una habitació d’hotel. No és fàcil viure amb la incertesa de no saber què acabarà passant amb casa teva. El cas més dur va ser quan es va haver de dir a la gent que ocupava els pisos que s’havien d’enderrocar que no podrien entrar a casa a recollir cap objecte personal pel greu perill que representava. Saber que has perdut casa teva i que no podràs recuperar moltes dels teus objectes personals és extremadament dur. Vaig mirar de ser plenament conscient d’això quan vaig assistir a la reunió en la pròpia regidora Elsa Blasco els hi va comunicar. A vegades hi he pensat després d’haver-ho viscut. Si hagués de sortir de casa urgentment i amb poc temps què agafaria? Si perdés totes les meves pertinences per un accident, què és el que més trobaria a faltar?

Aquelles setmanes de gener i febrer van ser moments molt durs, amb jornades de treball brutals, amb moments de tensió molt durs. Però alhora també vaig aprendre una barbaritat, a gestionar i a mirar les coses des d’un altre punt de vista. Alguns alts càrrecs polítics per exemple van tenir una gran cura d’humilitat, acostumats a la prepotència de pensar que ho tenim tot controlat vam haver d’aprendre a saber gestionar la incertesa. Recordo molt clarament un veí que es va adreçar a un Regidor i li va dir “Vostè no sap què ha passat? Vostè no sap què passarà? Vostè no sap què serà de la meva casa? ... llavors vostè no és un regidor, vostè és un pallasso.” Aquell Regidor intentava fer la seva feina el millor possible, intentava donar informació sobre coses que no coneixia prou, havia d’acceptar públicament les seves mancances. Aquest regidor no era un pallasso, però per una societat acostumada a respostes senzilles i ràpides ho podia semblar. Cinc anys després d’aquell esvoranc sí que m’agradaria fer aquesta constatació de com es va intentar afrontar una crisi amb altres formes de fer, amb valors. No sempre vam saber comunicar-ho.

En el meu darrer article sobre l’arribada del Metro al Carmel faré una mica més de resum dels canvis que ha experimentat aquest barri durant cinc anys i espero poder anunciar la data definitiva de l’arribada del Metro al Carmel, no fos cas que esperant, esperant hagués d’escriure més articles sobre el tema. I per cert si algú em vol preguntar alguna cosa sobre tot aquell procés que no ho dubti.