dijous, 22 de juliol de 2010

Esperant el Metro al Carmel (3). 27 gener



Era el 27 de gener del 2005 quan la Regidora Elsa Blasco em diu pel matí que em recull urgentment i que anem al Carmel, s’ha produït un esfondrament (en aquells moments encara no sabia què era un esvoranc). Dos dies abans van interrompre una reunió de direcció del Districte i el gerent va marxar urgentment. Començava a produir-se l’esvoranc a les obres del Metro, però des dels tècnics de les obres s’assegurava que es podria controlar. Al vespre, tot i que els tècnics seguien confiant en que no aniria a més, es decideix per precaució desallotjar l’aparcament i un bloc d’edificis, i ´pes quan em trasllado allà. L’alcalde de Barcelona, Joan Clos hi vol ser present, al costat de la Regidora Elsa Blasco. Per això comentem el tema amb els veïns i organitzem el trasllat, amb emergències socials, de la gent del bloc a un hotel. L’ambient és relaxat entre el veïnat. Un cop fet el trasllat decidim visitar el lloc de l’incident, i per això ens traslladem en tot terrenys per l’interior de les obres del Metro, entrant per la Plaça Pastrana. Els tècnics segueixen assegurant que es produirà un efecte de que el propi moviment de terres es consolidarà i que per tant no tindrà conseqüències importants. Pel Districte hi entrem la Regidora, el Gerent i jo mateix. De la Generalitat el conseller Nadal i Josep Bargalló. De l’Ajuntament a més de l’Alcalde i de Xavier Casas ens acompanyava el que era Enginyer en Cap de l’Ajuntament, Albert Vilalta, actualment segrestat al nord d’Àfrica (del que espero, lògicament un immediat alliberament). Crec que no m’equivoco en la composició de la comitiva que vam poder veure des de dins l’inici de l’esvoranc. El 27 de gener un grup de tècnics de les obres i de l’Ajuntament inspeccionaven l’aparcament just a sobre de l’esvoranc i van poder comprovar com començava a passar alguna greu, van sortir al carrer i al cap de poca estona es va produir el famós esvoranc que va convertir-se en una de les notícies més destacades durant molt temps.
Els primers moments de l’esvoranc van ser molt impactants. No teníem clar què podia passar, com podia evolucionar l’esvoranc i si podia suposar que s’ensorressin més edificis. Es va començar a fer un desallotjament ampliant el cercle d’influència. Es demanava a la gent que deixés immediatament casa seva i anés cap el Boca Nord. Durant uns moments feina més por una possible explosió de gas per alguna fuita que nous esfondraments d’edificis, per això el nivell de desallotjament va ser tan alt. Sens dubte s’hagués pogut desallotjar a menys de 1.200 persones però era més important ser prudents. Al cap de poca estona es va decidir que el mateix Espai Jove Boca Nord es convertiria en el centre d’operacions i per tant comença a arribar gent de tots els àmbits de l’administració i es comença a repartir l’espai d’aquest equipament. El seu director en aquells moments, Mario Granados i tot el seu equip, van ser protagonistes involuntaris però magnífics d’aquest operatiu. Una de les coses que més recordo d’aquells moments és la dificultat de saber què havíem de fer. La gent del Districte mai ens havíem trobat en una situació com aquesta. Emergències Socials va demostrar que tenia una gran capacitat per afrontar situacions com aquesta, tot i que a Barcelona mai havíem tingut tantes persones desallotjades. El primer objectiu era aconseguir que tothom estigués controlat i que tothom dormís en casa de familiars o en un hotel. El segon gran objectiu era donar informació a la gent, però això era molt més complicat. No teníem prou informació, tot havia estat massa ràpid, era impossible tenir informes tècnics prou concloents per saber què havia passat i sobretot com podia evolucionar. Els veïns i veïnes estaven a la porta del Boca Nord i finalment Elsa Blasco va decidir fer una assemblea, si calia per explicar què no sabíem res. Un càrrec policial que estava allà va dir en veu alta que ja li agradaria que més polítics tinguessin aquesta valentia. Començava així un estil d’informar proper i constant, amb assemblees al Boca Nord o als diferents hotels. Assemblees on sempre hi havia Regidors de l’Ajuntament, alts càrrecs de la Generalitat, tècnics de GISA, bombers ...Les queixes poden ser perquè no sempre hi havia prou informació o a vegades va ser contradictòria, però ningú pot negar que es va fer una atenció per part de l’Ajuntament sense precedents en un cas com aquest i que es van invertir moltíssimes hores en explicar allò que sabíem.
Al matí següent em van demanar que anés a coordinar l’atenció als afectats de l’Hotel Alimara. Coneixia la direcció de l’Hotel i això em podia permetre tenir una relació més fluida per anar resolent els problemes que poguessin sortir. Vaig arribar-hi i vaig convocar una primera assemblea amb els aproximadament 120 veïns i veïnes que hi eren sols per presentar-me i dir que estava a la seva disposició. Coneixia a alguns dels afectats, per exemple al Juan Selfa, el cantant de Rumba Alborada. A les primeres trobades amb els veïns i veïnes em van acompanyar com a observadors psicòlegs dels Mossos d’Esquadra. Hi eren per ajudar en casos de crisi emocional i també per donar-me pautes de com afrontar a les persones en aquella situació. Un cop va començar la meva feina d’atenció individualitzada a la gent vaig veure com aquella crisi no era tan sols un problema social, sinó que també era una suma de situacions personals determinades. Per exemple em va costar molt localitzar a un grup  de joves del Perú que estaven a l’hotel però que no venien a les assemblees i no contestaven quan els hi demanava que vinguessin. No tenien papers i es pensaven que els expulsaríem. Una persona d’una república bàltica que ara no recordo quina era em va venir a veure desesperat, havia aconseguit reunir els papers del reagrupament familiar feia una setmana i ara tots aquests papers corrien el risc de quedar-se sota la runa. Una persona em va venir a veure, era heroïnòmana i m’avisava perquè jo fos conscient dels problemes. El cas més entranyable va ser una parella de senyors que em van dir que ells eren parella però que sempre havien dit al barri que eren família i em demanaven que alhora de fer els llistats i així mirés de mantenir l’anonimat sobre això. I després tot el tema dels animals de companyia. Passaven les hores i no autoritzàvem a pujar a les cases. La gent que hi tenia gossos, ocells, gats ... es desesperava, tenien por a trobar-los morts quan poguessin tornar. Mai m’hagués pensat la importància que l agent li dóna als seus animals de companyia i allà vaig ser conscient de la importància d’aquest tema. Per tant els primers dies van ser de resoldre els temes més urgents de la gent i d’anar garantint, en la mesura del possible, un retorn a una certa normalitat. D’aquesta època recordo una dedicació professional més intensa que mai, però també una gran sensació de poder fer una feina útil i ajudar a persones en concret. I el pitjor moment va ser quan vam dir a la gent que podien tornar a casa i al dia següent els vam haver de tornar a desallotjar. Aquest va ser un moment que va fer molt mal a la nostra credibilitat i que a nivell personal em va costar molt superar. La gent va desconfiar dels polítics, jo vaig desconfiar dels tècnics.