Jo no sóc corrupte

No cal que us digui que m’ha indignat, no sorprès, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Dit això, miraré de donar-li algunes voltes i escriure alguna cosa sobre el tema, però hi ha un tema que feia dies que tenia ganes de parlar i sobre l’Estatut ja ho fa molta gent més preparada que jo.

Darrerament s’ha estès arreu la teoria de la corrupció universal. És cert que l’actualitat no ajuda gaire, però en principi una de les primeres coses que caldria recordar és que si precisament els escàndols ocupen la primera pàgina dels diaris o obren els telenotícies és perquè són notícia, és a dir no són fets habituals. Tot i així els afers de corrupció, els tractes de favor, la manca de control, el finançament irregular de partits, les comissions ... són massa importants com perquè no ho contaminin tot. I això dificulta la feina de qui segueix creient en la política com una tasca de servei públic. La situació per tant és greu. La gent pressuposa que quan està davant d’un polític com a mínim s’està embutxacant alguna cosa il·legal pel fet d’estar allà. És humà però és molt perillós.

Primer perquè difícilment es podran construir espais reals de participació i transformació si es parteix de la idea de que cap polític és capaç de fer honestament la seva feina. En segon lloc perquè és injust suposar que tothom és igual, i més en el cas de les persones que per exemple militem a ICV en que la veritat és que no estem esquitxats. En tercer lloc perquè sols construirem una societat més justa posant a cada persona al seu lloc, amb contundència, sense ambigüitats. Cada cop que es descobreix un polític corrupte celebrem la capacitat del sistema per descobrir-lo i mirem d’anar al fons en les responsabilitats polítiques. La lluita contra tota forma de corrupció ha de ser un èxit democràtic, no una forma d’estendre sospites.

No em dóna la gana haver d’aguantar a veïns que diuen que ens embutxaquem diners pel sol fet de discrepar del projecte urbanístic que hem aprovat. No tinc perquè aguantar que es digui que hem arreglat un carrer o un altre en funció d’unes afirmacions falses però que embruten el nom de persones honestes. En política hi ha molta gent, i a casa meva moltíssima, que mai s’ha embutxacat un euro o ha fet favors que no tocaven. És de justícia reconèixer això, però és que la teoria de la corrupció universal sols afavoreix als sectors més poderosos i als sectors polítics més conservadors. Amb tota la contundència que calgui hem de lluitar contra la corrupció o la mala gestió, però cal fer-ho des de la política i amb l’objectiu de preservar la política. Si realment considerem que la corrupció o el finançament il·legal d’un partit són temes prou seriosos i absolutament irrenunciables des de l’ètica actuem en conseqüència. Serà un tema com aquest tan fonamental a l’hora de decidir a les properes eleccions?