Sopar tertúlia sobre Mitjans de Comunicació

Dijous vam celebrar un nou sopar tertúlia de gent que estem al voltant d’ICV al Poblenou. Aquest cop, en el nostre setè sopar, vam tractar sobre els mitjans de comunicació i com a ponent vam tenir a Dolors Comas, que va ser diputada d’ICV i ara membre del Consell Audiovisual de Catalunya (el famós CAC).

Com sempre el debat va ser molt interessant i van quedar molts temes per aprofundir. Aprofito alguns dels elements que van sortir al debat per escriure al meu blog, però sense tenir en cap cas l’objectiu de resumir, feina impossible tenint en compte la riquesa del debat i la diversitat de punts de vista. Un dels primers elements que vull destacar és la curiositat que els grans grups que controlen els mitjans de comunicació tenen una capacitat d’influència molt més gran que mai quan en canvi avui dia és molt més fàcil multiplicar els canals de comunicació. Quan tothom pot crear a través d’Internet diaris electrònics, portals de notícies o blogs, la comunicació està més concentrada que mai. Aquest fet té conseqüències directes en com percebem els mitjans de comunicació actuals. La profunda concentració no afavoreix la pluralitat d’opinions i dóna un poder excessiu als mitjans. Fins i tot en situacions de debilitat econòmica com l’actual els mitjans segueixen tenint una gran influència que exerceixen de forma més o menys descarada.

Un aspecte que va sortir en aquest sentit és que hi ha el cert mite popular de que els partits polítics controlen determinats mitjans de comunicació. En aquests moments la situació pot ser gairebé la contrària. Determinats mitjans de comunicació marquen l’agenda política a casa nostra i determinen les prioritats d’alguns partits polítics. A Barcelona per desgràcia hem tingut exemples clars com tota la pressió al voltant del civisme i la convivència. No és que cada matí el director del diari estigui esperant que li dicten des d’un partit polític, sinó més aviat que a la seu del partit estant esperant a veure que diu el dossier de premsa del dia. Això també es veu reforçat a casa nostra per la potenciació de determinats periodistes “divos” que creuen que la seva funció no és la d’informar i donar elements pel debat sinó dir-nos per on hem d’anar. Curiosament a mesura que van guanyant quota mediàtica van fent-se més conservadors.

Per tant no sempre els partits polítics tenen la capacitat de censurar o marcar les directrius d’un mitjà de comunicació. Però en canvi els grans poders econòmics sí que tenen aquesta capacitat. Determinades informacions sobre El Corte Inglés, Endesa o la Caixa no sortiran mai publicades. El pes econòmic de la publicitat en els mitjans de comunicació i les influències reals de poder de molts d’aquests grups econòmics són molt més influents que la línia editorial d’un mitjà o que l’ètica d’explicar allò que pot ser notícia. A més hi ha una cosa que és difícil, parlar d’allò que no es publica. Per exemple algú podria decidir fer un magnífic reportatge sobre el món sindical a El Corte Inglés, com que ningú en parla mai es destapa l’escàndol. Un altre element subtil el podem trobar en l’humor. Polònia i Crackòvia se’n riuen de la política, dels esports, dels mitjans, de la casa reial, de l’església catòlica ... però en canvi els poders econòmics de Catalunya no són element habitual de l’actualitat humorística. I no tan sols parlem de grans empreses, el darrer exemple que vull citar és com es va tractar la figura de Samaranch ara quan va morir. Els poderosos tenen molta influència.

I com no van sortir altres temes d’interès que miraré de desenvolupar en propers articles com poden ser el tractament d’ICV als mitjans de comunicació, el paper dels tertulians (d’això us asseguro que en tornaré a parlar), de la necessitat o no de mantenir la publicitat als mitjans públics, del paper del CAC, dels programes Call TV (aquestes estafes televisives de suposats concursos), de la possible desaparició dels mitjans en suport paper ... Com sempre un debat intens, ric i que em permet donar voltes a temes de gran interès. Com sempre dic en aquests casos necessitem espais de reflexió i debat polític, més enllà del dia a dia de la nostra activitat.