Cinema, presó i altres reflexions

La gala dels Goya d’ahir diumenge va convertir a “Celda 211” en la gran guanyadora. És una pel•lícula que em va agradar i per tant ja m’està bé, això sí, sense sacralitzar el que signifiquen els premis. A mi per exemple “Los Abrazos Rotos” i “Mapa dels sons de Tòquio” m’havien agradat força i en canvi gairebé ni competien. Això sí de “Celda 211” hi ha un element que m’interessa destacar, la reflexió a l’entorn del món de la presó. Hi ha poques pel•lícules sobre el món de la presó, perquè en realitat volem que sigui una realitat invisible. Es parla molt en aquests moments de fer reformes legals que permetin tractar la multireincidència de manera més contundent (possiblement calen mesures, no ho nego), s’instal•la el tòpic de que per una porta entren i per l’altra surten, però en canvi no ens preocupem de què passa allà dins. Un amic meu, el Pere, funcionari de presons em deia que la pel•lícula no retratava la realitat de la presó, n’estic convençut, com Hospital Central no retrata el món sanitari o Cambio de Clase el món educatiu. Però el que segur que fa és crear uns moments de reflexió al voltant d’aquesta realitat i d’aspectes tan delicats com quins elements acaben generen la violència. La idea de la invisibilitat del món penitenciari també l’he tingut havent llegit el llibre de David Fornons “Prisión y Drogas, doble condena”.
No crec que el cinema hagi de ser a la força reivindicatiu, però sí que és cert que m’agrada que ens pugui ajudar a fer reflexions. Aquesta funció del cinema també és important, posar davant de molta gent valors que val la pena defensar. En aquest sentit ahir Andreu Buenafuente va fer un comentari sobre la pel•lícula “Ágora”, li va agrair a Alejandro Amenábar descobrir que Hipatia no era una malaltia, sinó una dona científica que va aportar molt a la seva societat. I és cert té un efecte multiplicador en el coneixement d’Hipatia d’Alexandria la pel•lícula. Fins aquell moment poca gent havia donat a conèixer aquesta interessant figura, a Horta-Guinardó, i gràcies al Consell de Dones i a la Feli, vam tenir consciència d’aquesta importància i vam aprovar dedicar-li un carrer al recinte universtari de Llars Mundet.