Al 2010 eleccions a Catalunya (1)

Aquest 2010 tindrem eleccions al Parlament de Catalunya. Fins fa quatre dies el principal dubte semblava saber si el tripartit tornaria a governar o hi hauria un canvi de govern. Ara però sembla que han aparegut nous elements que poden canviar el panorama de les eleccions, tothom dóna per suposat que noves forces polítiques s’incorporaran al Parlament. L’increment del sentiment sobiranista i la desafecció política sembla que poden ajudar a alterar l’actual sistema parlamentari, però sobretot amb la incorporació de líders que volen jugar el seu carisma personal i possiblement plantejar-se com a alternatives a la política més tradicional. I aquest possible canvi d’escenari es farà l voltant de dues idees força, per la banda de l’independentisme i per la banda del populisme (amb tots els matisos necessaris).
Per la banda de l’independentisme un dels elements que precisament poden marcar la campanya és la possibilitat o no de crear una candidatura unitària. Reagrupament va néixer amb força gràcies al carisma de Joan Carretero i a la seva capacitat d’aparèixer com una alternativa de polític no lligat a una poltrona. L’aparició de consultes populars ha suposat també la posada en primer pla de nous polítics en el marc del sobiranisme, però crec que en general poden ser més complement d’una candidatura que líders sòlids. Finalment apareix la figura omnipresent, prepotent i omnipotent de Joan Laporta, disposat a dinamitar el procés i convertir-se em messies salvador del poble català. Caldrà seguir atents a la possible evolució d’aquest espai polític. La seva possible articulació en una sola candidatura clarament independentista, al marge dels partits actuals i amb un clar lideratge d’un personatge com el Laporta pot donar un espai significatiu al proper Parlament, però serà difícil aglutinar personatges i objectius tan diversos. L’articulació d’aquesta alternativa, però també pot suposar un moment mediàtic d’alta intensitat però un recorregut polític de baix recorregut. Ara però ERC ha decidit passar a l’ofensiva i no vol perdre el seu espai d’opció independentista però alhora amb contingut polític més enllà del model de relació amb Espanya. CIU també haurà de buscar fórmules per tal de no perdre massa votants sobiranistes.
L’altra front on es plantegen canvis és en el del populisme més proper a la dreta o a la ultradreta. Sembla clar que Ciutadans no podrà repetir la seva representació parlamentària. És un exemple clar del que representa una opció populista oportunista, pot aprofitar un moment oportú, però difícilment es consolidarà. Per cobrir aquest espai la formació de Rosa Díez dedicarà, segur, esforços importants, però alhora Montserrat Nebrera pot valorar les seves possibilitats. I finalment Plataforma per Catalunya, amb l’Anglada al capdavant, poden mirar de fer entrar la xenofòbia al Parlament de forma contundent. El PP haurà de forçar al màxim la seva línia més dura si no vol perdre aquests sectors, però alhora voldrà fer l’ullet als sectors més moderats de CIU.
Per tant no tan sols caldrà veure aquests nous espais polítics com evolucionen i quins resultats poden obtenir, sinó també quina influència tindran en la campanya de CIU, ERC i PP. Possiblement PSC i ICV-EUiA no hauran de fer la seva campanya en funció d’aquests nous fenòmens, però en el proper article ja parlaré de com crec que afrontarà la campanya ICV.