divendres, 18 de desembre del 2009

Ricard Gomà i Màrius Serra parlen de cultura


Avui he assistit al dinar tertúlia que organitzava l’Ateneu Barcelonès amb el Ricard Gomà com a ponent, el Màrius Serra com a convidat i Oriol Bohigas (president de l’Ateneu), com a presentador. Tot un luxe. El tema del dinar era la cultura a Barcelona, el títol era “Barcelona creativa i solidària: xarxes culturals per a la inclusió social.” Una xerrada realment interessant en la que Ricard Gomà ha posat molt l’accent en la dimensió social de la cultura, tant pel que fa a la seva capacitat d’inclusió social (persones nouvingudes, persones en risc d’exclusió social, persones amb diversitat funcional ...) com a la capacitat cultural de crear xarxes i complicitats, en aquest sentit passar a l’etapa del taller, de l’experiment. Assumir risc, convertir el desencís en creativitat. Superar les etapes de l’equipament i l’esdeveniment i avançar en la complicitat social per generar espais creatius al barri. En aquest sentit una aposta, després discutida, de “desinstitucionalitzar” la cultura.
Màrius Serra ha estat com sempre incisiu i encertat. Ha començat dient que coincidia amb bona part de la intervenció d’en Ricard Gomà, però també ha reconegut que això li passava sovint quan sentia un discurs ben estructurat d’un polític, per tant ensabonada però esbandida al mateix moment. I d’entrada una reflexió crítica, els polítics, i en Ricard Gomà és un bon exemple, utilitzen un llenguatge que sovint no s’entén i és cert. I això ho diu un mestre de les paraules com és en Màrius Serra. És cert però a mi també m’agrada que els discursos siguin rics, que ampliem vocabulari, que aportem riquesa a la llengua també des de la cultura. I paraules que fa quatre dies potser eren exclusives de determinats sectors ara formen part del vocabulari habitual. Sostenibilitat, feminització, violència de gènere però també comissionista o desafecció. Això sí la reflexió del Màrius ha estat encertada i sobretot a una organització que sovint explica les coses tan complexes com ICV. Després ha fet un resum dels temes tractats pel Ricard Gomà i ha acabat llençant la pregunta de si com deia el Ricard des de la institució es pot potenciar la cultura de la dissidència. I en aquest sentit també Oriol Bohigas ha dit que no compartia el criteri de desinstucionalitzar la cultura.
En Ricard Gomà ha intentat entrar en aquest tema. No és senzill, sobretot aplicar-ho. Cal entendre la cultura com un espai creatiu i per tant, per definició pot incloure la dissidència al sistema actual, a les formes establertes per les institucions i als mecanismes dissenyats. És a dir cal treballar la cultura com un àmbit que va més enllà dels equipaments públics, d’alguns circuits privats, de la indústria cultural i de l’activitat cultural popular. La cultura és canviant, opinable, lliure i per tant com es dóna suport a això? Com des de les institucions podem donar suport a una cultura que no vol entrar en aquests circuits. Possiblement és cert que aquest element del discurs d’en Ricard Gomà és el que ha provocat més sorpresa entre part del públic assistent, i per tant li haurem de donar voltes a això.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Convertir el desenc... Mostra'n més...ís en creativitat, heus aquí un llenguatge que s'entén i a més injectat d'emoció, cosa que de vegades es troba a faltar en la política.
Gomà encerta quan parla de la dimensió social d'un fet (l'art) aparentment individual. La cultura, en temps de crisis, sempre ha tingut dos camins: o bé fer un art evasiu i inconscient que ens faci riure i oblidar o bé un art compromès i de denúncia que es faci ressò de la desesma o les angoixes col·lectives. I no cal dir que totes dues expressions de la cultura i la creativitat són imprescindibles, són vàlvules per on expulsar tanta pressió i que la gent no fem un pet. Art com a sistema inmunitari, cultura (i tb anticultura) com a salut. La poesia hauria d'entrar a la seguretat social ;-)

Laura