dijous, 19 de novembre de 2009

Visions de la ciutat o els meus fills ja no em venen a veure

L’altre dia vaig assistir a una escena que em va sorprendre. Fèiem una reunió de participació veïnal per tractar un problema que reclamaven unes comunitats de propietaris. La majoria dels representants no estaven acostumats a les relacions directes amb l’administració i la reunió va viure moments molt diversos. De cop un dels senyors que venia es va posar molt contundent en la seva crítica al model de ciutat, sobretot referit als aspectes de mobilitat i aparcament. Va acabar la seva intervenció amb una frase molt contundent, “des de que vostès han reduït aparcament al barri els meus fills ja no venen a veure’m”.
No sé si és veritat o no, però en el fons il•lustra un aspecte que després al llarg de la reunió va anar apareixent. Ens preguntaven si la proposta que fèiem creiem que era la millor objectivament i nosaltres responíem que era la proposta que més s’ajustava a allò que volíem que fos aquest espai, per tant que la proposta responia als nostres objectius. Un veí ens deia que això no podia ser així, que o era la millor proposta tècnica o que no ho era. A partir d’aquí vaig voler recordar que cada persona viu la ciutat des de la seva pròpia visió i des del seu ús. Els tècnics han de posar tota la seva capacitat en donar resposta a un model de ciutat i d’urbanisme que s’estableix des de l’equip de govern (ara no parlo de si s’aconsegueix o no o de si ens agrada més el model o menys). Per a aquest senyor possiblement era molt greu suprimir aparcament, que tot s’ha de dir era totalment irregular i ocupant vorera, perquè potser sí que és cert que els seus fills sols el visiten si per a ells és còmode i gratuït. I per tant la visió que tenien els veïns d’aquella actuació no podia ser igual en funció de les seves pròpies expectatives personals. Qui treballa tot el dia i torna en cotxe a casa per la nit i el cap de setmana marxa fora de la ciutat no viu el seu carrer igual que la senyora gran que fa tota la seva vida a 200 metres a la rodona de casa seva. No existeix objectivament un bon urbanisme per a tothom. La reunió va anar força bé i vam arribar a posar propostes damunt de la taula que han permès millorar el projecte inicial, tenint en compte diferents visions.
Ahir al vespre quan tornava a casa vaig parlar un moment amb l’encarregat de l’aparcament on tinc el cotxe. Estan arreglant tots els passatges del Poblenou fent-los d’un sol nivell. L’encarregat em comentava que molts usuaris es queixaven de que no entenien perquè s’havia arreglat el carrer, ja estava prou bé abans i consideraven que s’havien gastat molts diners per no fer cap canvi significatiu. Aquestes persones obliden dues coses. No viuen al passatge, sols hi tenen el cotxe i per tant consideren que aquest carrer sols és una entrada i sortida pel seu vehicle. I en segon lloc no entenen que posar el carrer en plataforma única en un passatge tan estret permet una millor mobilitat per als vianants, amb una diferència abismal. El canvi és molt positiu si vas passejant, carregat de bosses, amb el carro de la compra, en cadira de rodes, amb caminador, amb un cotxet ... hi ha veïns indignats perquè en el fons veuen la ciutat sols des del seu punt de vista.
Ens cal un esforç molt més gran per entendre això, des de la ciutadania i sobretot des de l’administració. Hem ser conscients de que hem de pensar espais públics pensant en les diferents formes de viure la ciutat que hi ha però alhora entenent que no totes poden tenir el mateix pes, que un urbanisme al servei de les persones ha de saber prioritzar determinades visions de la ciutat.