dilluns, 23 de novembre de 2009

Gent gran invisible

A través de El Periódico vaig conèixer que unes 20.000 persones majors de 85 anys viuen soles a Barcelona. El servei de teleassistència atén a 40.000 persones. La nostra ciutat va canviant i a vegades no acabem de veure-ho amb tota la seva extensió. Creiem que quan parlem de canvis significatius a la ciutat sols ens referim a que hi ha molta més gent d’altres procedències o a altres fenòmens que tenen una gran visualització, però ens costa entendre que hi ha una realitat oculta, per exemple la situació de moltes d’aquestes persones. Dins d’aquestes xifres segur que hi haurà gent molt diversa i situacions per a tots els gustos, però segur també que per a molta d’aquesta gent la seva situació és de gran feblesa. Hem aconseguit augmentar significativament l’esperança de vida (el mateix Periódico la situava en els 78 anys per als homes i els 85 anys per a les dones). Per tant la gent arriba a molt més gran però a vegades no queda clar per a què. Ja sé que queda molt dura aquesta afirmació, però augmentar l’esperança de vida no pot ser una notícia tan fantàstica sinó sabem donar contingut a aquesta vida. Per això quan parlem de gent gran hem d’afrontar-ho no tan sols des de la vessant assistencial sinó també des de la vessant social. Cal tenir en compte que moltes d’aquestes senyores grans que avui han viscut soles no han tingut l’oportunitat de viure una vida independent i molt sovint tenen la seva autoestima baixa. La societat patriarcal ha convertit a persones en simples mestresses de casa. Quan arriben a la vellesa, soles i sense obligacions familiars cal saber explicar-lis que hi ha altres móns, i cal oferir eines perquè puguin viure amb plenitud. En aquest sentit els pisos per a gent gran amb serveis em semblen una magnífica oportunitat. Són pisos petits que comparteixen serveis comuns d’atenció, bugaderia ... és a dir es manté la capacitat de viure independentment i no sentir-se dins d’una residència (també hi ha gent que vol la residència, no ho poso com un càstig) però alhora disposen de serveis d’atenció suficients per rebre atenció immediata en cas de que sigui necessari i és més fàcil establir lligams veïnals ja que la gent de la seva finca comparteix una situació similar. Però encara queden milers de casos de gent gran sola sobretot als casc antics dels nostres barris, no es queixen, no molesten, però cal saber centrar la seva atenció també en aquestes persones.