Espai públic i discurs polític

L’altre dia la Natàlia posava això com a comentari a un article meu: Proposo que es promocioni el control social com a mesura contra l'incivisme, no girem la cara davant d'un acte vandàlic. Atrevim-nos a dir: "Ei tú! això no es fa!"
Aquest és possiblement un dels elements claus en la percepció de la degradació de la ciutat. Vivim a una ciutat que s’utilitza de forma molt intensiva. El clima, la història, els costums de les persones nouvingudes, les tradicions ... fan que estiguem acostumats a utilitzar de forma massiva l’espai públic. I no tan sols en actes puntuals que poden acabar sent massius com les insuportables curses d’avions del passat cap de setmana, sinó també en el dia a dia. I a mi això m’agrada molt. Una ciutat que permet sortir al carrer, anar a la platja, viure de nit, passejar, prendre el sol ... i que ho fa amb unes dosis de seguretat i qualitat de l’espai públic prou acceptables. La ciutat, amb aquest ritme, es desgasta, és cert, però aquest no és el principal problema. L’ús intensiu de la ciutat genera molèsties a la resta de ciutadans. Visc a la cantonada de dos passatges del Poblenou al primer pis. La intensitat amb que es viu al barri és sovint un problema a l’hora de dormir, per exemple. Però a vegades he de recordar que jo també surto de nit, que visc la ciutat i que segur que molesto a altre gent. O per exemple com deia a mi les curses d’avions no m’agraden, i no sols pels avions militar, la veritat és que els trobo molt avorrides. Viure al Poblenou ha estat una petita tortura durant una setmana, pel soroll dels entrenaments, pels talls a la platja o per les dificultats de circulació durant el cap de setmana. Però també recordo com he viscut amb fascinació altres festes populars, que han suposat molèsties similars. No és senzill compatibilitzar una ciutat amb una vida intensa i alhora sense els problemes que això comporta de brutícia, soroll, aglomeracions, manteniment ... No podem renunciar a l’ús de la ciutat. En aquest sentit el Consell de la Joventut d’Horta-Guinardó va dedicar la seva darrera festa a aquest tema, a l’ús per a tothom de l’espai públic. Amb la ciutat passa com amb tot, la meva bicicleta està molt ben conservada, però sobretot és perquè no la faig servir.
Però la Natàlia feia la seva reflexió sobre allò que ja no és un ús intensiu de la ciutat sinó sobre el que és un mal ús de la ciutat. I aquí és on possiblement les esquerres no hem tingut l’encert de construir el discurs. Som els primers que hem de defensar que el diner públic és molt important, perquè hi ha gent a qui li costa més aportar-ho. Hem de ser els primers en dir que el bon manteniment de l’espai públic afavoreix sobretot als sectors menys afavorits. Cal crear el discurs del compromís comú davant del de la seguretat. Que la ciutat de Barcelona gaudeixi de bones platges, parcs en condicions o carrers nets és fonamental. I garantir això depèn d’una bona gestió municipal però també d’un compromís cívic. Hem vist que les ordenances no serveixen per això, sabem que l’actitud repressiva no millora la convivència, però llavors hem de fer una aposta important pel control social. Davant d’un problema real cal saber trobar solucions. I ho deia en el darrer article i ho diré en molts altres, no estic parlant de gestió, estic parlant de política. El compromís social de les entitats i les persones dels nostres barris és fonamental per garantir una política progressista de gestió de l’espai públic. Però també des de la política hem de saber construir aquest discurs i des de les esquerres potser sí que hem perdut una mica aquest debat.