dimecres, 2 de setembre de 2009

Mapa dels sons de Tòquio

“Mapa dels sons de Tòquio”, d’Isabel Coixet és per a mi una molt bona pel·lícula. És cert que el seu guió no està tan aconseguit com el de “La vida secreta de las palabras” o “Mi vida sin mi”, dues meravelles del cinema que aconsegueixen emocionar-te sols per la contundència de la història. En aquest cas, però l’emoció s’aconsegueix sobretot a partir de les imatges, de sons i silencis, d’una banda sonora magnífica, d’un retrat molt personal de Tòquio o d’una gran interpretació (especialment la femenina). És una pel·lícula on la passió i les relacions tenen un gran protagonisme. En aquest sentit s’han d’entendre unes escenes sexuals (en un fantàstic hotel Bastille), d’una gran bellesa i expressivitat. El sexe com a refugi, una visió força interessant. I com a exemple de la força d’aquest tema sols voldria remarcar el moment en que Sergi López li diu a Rinko Kikuchi que el vi pot ser sensual. Quan ella contesta “sensual” és un moment que a mi em va encantar.
També val la pena destacar la visió de la ciutat de Tòquio, una ciutat on no he estat mai, però que tal com surts de la pel·lícula voldries visitar. De tant en tant la visió aèria d’una ciutat de grans gratacels i llums per tot arreu (em recorda fins i tot Blade Runner) i en canvi quan el zoom s’acosta a ala ciutat això desapareix i veiem una visió molt més humana del que ens pensem. També destacar la banda sonora i dos moments molt especials al meu entendre, la versió de la Vie en Rose en japonès a càrrec de Hibari Misora (us poso un enllaç perquè l’escolteu) o la darrera cançó d’Anthony and the Johnsons, un cop més present al cinema de Coixet. També m’agrada el tractament del so que fa i la narració en veu en off, un fet que algunes persones no comparteixen, si bé és cert que reconec que és una mica forçat.
Com a parts més fluixes, al meu entendre, un història que no arriba a colpir-nos en cap moment del tot, un final que a mi personalment no em convenç i poc tractament sobre el món del vi, ho hagués pogut fer més i afegir els sabors als sons i no promocionar de forma tan clara els vins Torres. En resum, a mi m’ha agradat força, no la que més m’ha agradat d’Isabel Coixet, però sobretot vull destacar que m’ha agradat per motius molt diferents que altres pel·lícules d ela Coixet m’han agradat i això està molt bé.