Leonard Cohen

Hi ha vegades que tens la sensació de viure moments irrepetibles. Per exemple en el concert de Leonard Cohen al Sant Jordi d’aquest passat dilluns. Un cop més un gran artista que per primer cop veig en directe i potser per darrer cop. Com em va passar amb Tom Waits i amb alguns altres. Va haver-hi moments del concert que em va semblar estar en una cerimònia religiosa, d'altres en una taverna irlandesa plena de whisky i fum, d'altres simplement en un dels millors concerts que he vist. Complia 75 i venia precedit del seu desmai a València, però Leonard Cohen està en plena forma. Canta com si fos la cosa més natural del món. Hi ha cançons que sembla que les va escriure expressament per aquest moment. Escoltant a Leonard Cohen mai tens la sensació de revival o èxits de sempre, tens la sensació que tot és nou. Diuen que fa la gira perquè està totalment arruïnat, al Sant Jordi us asseguro que hi havia molta gent que estava disposada a eixugar els seus deutes pagant noves entrades si torna a venir. La seu veu meravellosa i una bona sonoritat em van fer estremir. Una magnífica banda amb la que Leonard Cohen és generós (brutal Javier Mas) i unes noies del cor que sovint deixen el segon pla. I les cançons, que es pot dir més d'algunes de les peces més maques de la història de la música contemporània? Leonard Cohen simpàtic, feliç, fent un llarguíssim concert i demostrant que la bona música en directe és una de les meravelles més grans de les que podem gaudir. A vegades I final emotiu celebrant el seu 75è aniversari. I la gent feliç, gent que ha tingut com a banda sonora de la seva vida les seves cançons. I uns quants vips que no hi eren per compromís, Jose Montilla, Pasqual Maragall, Xavier Trias, Jordi Portabella, Manuela de Madre o la meva amiga Maite Fandos. I per cert enyoro les èpoques en que no es podien fer fotos als concerts. Vaig acabar fins les pilotes dels flash.