Molta crítica

La política no és tan sols votar o no votar el dia de les eleccions, o esperar el 15 de juliol a veure si aconseguim tancar un finançament necessari per al nostre país o d’on han sortit uns vestits molt cars d’un president autonòmic. La política és posicionar-te davant de la teva societat, establir prioritats i mirar de dur-les a terme. I això és una feina que afecta a polítics professionals,a polítics amateurs i a persones que no estan dins del món dels partits polítics.

Cal fer alguna cosa per aconseguir canviar les coses. Puc entendre la decepció de moltes persones per les estructures polítiques actuals, però no comparteixo la teoria que el millor que podem fer és esperar que tot es podreixi i que les dretes siguin hegemòniques per poder construir una nova estructura política en que les esquerres afrontin amb millor capacitat, honestedat i compromís la necessària transformació social que ens ha de permetre una societat més lliure i justa. Hem d’arribar a aconseguir aquesta nova estructura política des de les esquerres, però no crec que sigui la manera d’arribar-hi a partir de la deserció.

La realitat no crec que ens ajudi a demostrar aquesta afirmació. Als llocs on existeix una dreta més rància, manipuladora, deshonesta i feixista les dretes han obtingut magnífics resultats. Allà on es podreix la situació això no està significant una recuperació de les esquerres, ni l’aparició d’alternatives socials. No tan sols es mantenen actituds feixistes en els governs, sinó que també queda clar en aquests llocs que els sectors socials menys afavorits tenen moltes més dificultats per tirar endavant. A casa nostra les polítiques per lluitar en contra de la pobresa tenen, per exemple, una força molt superior. I això no és demagògia, sols cal conèixer les dades o preguntar a les entitats que treballen en aquest camp.

L’altra possibilitat de solució que alguns plantegen és espera rel nostre Obama, si pot ser més a les esquerres. Evidentment fins i tot la pròpia Leire Pajín ja ha acceptat que es va passar equiparant el paper de l’Obama i de ZP. Tot i així és cert que ens falten lideratges forts, especialment a Catalunya. La major part de líders actuals, per no dir tots els principals, no tenen la capacitat de generar una il·lusió col·lectiva destacada. Però tot i que ajudaria disposar de líders amb major capacitat no podem plantejar la recuperació d eles esquerres i la confiança social en un nou model en un lideratge unipersonal. Calen nous polítics, però també nous moviments socials, complicitats ciutadanes, compromís individual ... Entre la situació actual i l’anarquisme (amb tots els meus respectes) hi ha tot un món que haurem de saber trobar. La gent que participem activament dels partits polítics tenim una responsabilitat molt gran, no podem seguir vivint com si res hagués canviat. No serà senzill perquè a totes i a tots ens costa l’autèntica autocrítica o la crítica i dins dels partits és difícil saber establir la necessitat de plantejar-se gairebé tot des de zero. Gairebé tot, perquè tenim molt clar perquè estem lluitant.