Bones vibracions

Estem vivint uns moments de profunda perplexitat. La situació de crisi generalitzada, la desafecció per la política i un interès mediàtic especialment morbós, ens porten a tenir una visió molt fosca de tot allò que ens envolta. I no estic parlant de perdre el sentit crític, és evident que la capacitat d’autocrítica és un element necessari per avançar. Però una cosa és ser conscient dels problemes i una altra cosa molt diferent és no valorar els nostres avenços. Entre l’autobombo i l’autoflagel·lació hi ha un món. I ho dic a partir de dues reflexions que em ve de gust fer.
La primera és la presentació de les dades de l’important increment en despesa social de l’Ajuntament de Barcelona en els darrers 4 anys. No entraré a analitzar les dades a fons ni a fer un elogi de la gran feina feta pel Ricard Gomà, però a mi em m’enorgulleix saber que visc en una ciutat on, tot i que hi ha greus situacions de pobresa, no hi ha grans nuclis de marginació estancats, per exemple. Qui viatja per la resta de l’estat, per França o Portugal haurà vist, si s’ha allunyat dels nuclis turístics, bosses de marginació molt importants que no són comparables amb Barcelona. Tot i que es pot fer més i que sense el suport d’una important xarxa associativa que treballa no podríem arribar a tot, no oblidem que la nostra ciutat és molt més inclusiva que moltes ciutats del nostre entorn.
I la segona reflexió m’ha vingut a partir de l’entrevista que podeu veure a la web d’ICV d’Horta-Guinardó amb Eulogio Dávalos (aprofito per felicitar a la gent que està impulsant la nova web perquè crec que és molt interessant). L’Eulogio és el president del centro Salvador Allende, va haver d’exiliar-se de Xile després del cop d’estat que va enderrocar a Salvador Allende i d’haver participat en el Tren de la Cultura. Eulogio Dávalos és un referent cultural de primer nivell i una persona profundament progressista. Veí del barri de la Vall d’Hebron ens regala a la seva entrevista tot un seguit de reflexions de temes molt diversos. Escoltar-lo, però, genera optimisme. M’agrada sentir parlar de com va arribar a Catalunya, de com han canviat les coses, de quins reptes tenim encara.
Saber que tenim valors importants al darrera, que hi ha coses que les estem fent bé no és per seure a descansar, sinó que ha de ser l’impuls per seguir avançant.