diumenge, 28 de desembre de 2008

Quiet, Màrius Serra

He llegit el darrer llibre de Màrius Serra, “Quiet”, un emotiu strip-tease personal davant del que ha representat per a ell i la seva família el naixement del seu segon fill, en Lluís, o el Llullu com carinyosament el coneix. En Lluís pateix una greu encefalopatia que no li permet no ja dur una vida normal, sinó tan sols dur a terme la seva vida quotidiana sense gran suport. En primer lloc he de dir que m’he llegit el llibre gairebé seguit, entre la tarda i el vespre de dissabte. Tinc la sort de conèixer al Màrius Serra a través del barri d’Horta. L’he vist a festes a Font d’en Fargues amb el seu fill i he pogut gaudir d’algunes converses amb el Màrius, sempre prou apassionants. També vaig poder veure el muntatge fotogràfic al que fa referència on per efecte òptic podíem veure al Lluís en moviment i que reprodueix en el llibre. És evident que no faré una crítica literària del llibre, perquè no en sé i perquè el principal mèrit del llibre i la seva utilitat no està en la qualitat literària, com passa amb les guies telefòniques o els llibres de cuina. Tot i així és un llibre molt ben escrit i que enganxa. És un llibre que a partir de la seva experiència personal et permet reflexionar a l’entorn de les discapacitats greus, en la línia d’altres llibres que ja havia llegit com “Berta, tu pots” o “El teu nom és Olga” (aquest darrer de Josep Maria Espinàs). Durant la meva època com a monitor d’esplai vaig tenir el goig de poder treballar amb uns quants nois i noies amb paràlisi cerebral a partir d’un acord amb la Fundació Pere Mitjans. Nois i noies equiparables en la seva malaltia al Lluís i el llibre m’ha permès recuperar bona part d’aquests records. No és senzill tractar el tema com ho fa Màrius Serra. No cau en el dramatisme, mai treus la conclusió de pensar que el Lluís ha estat una desgràcia pel Màrius i la Mercè, és una situació molt dura. Però tampoc cau en un fals ensucrament de fer veure que això és el millor que li podia passar. Claredat i franquesa davant d’una situació que t’obre moltes portes, que et fa viure noves sensacions i que t’aporta un nou sentit als detalls i a les petites coses, però alhora una situació que te’n tanca d’altres, que et fa qüestionar cada dia, que et rebel·la perquè el teu fill no podrà fer el mateix que els altres i que t’obliga a fer una vida molt condicionada (físicament, econòmicament i de perspectives de futur). Les reflexions sobre la mort són especialment colpidores. En el llibre les anècdotes permeten pensar i explicar moltes coses i això té una gran força, però alhora dóna la sensació de que estem robant fragments d’intimitat d’una família. El llibre m’ha agradat molt per aquesta vessant de risc. Quan escrius una novel·la com “Farsa” pot agradar més o menys però ningú es pot sentir dolgut, traït o descobert. Amb aquest llibre sí. Ara no juga amb paraules i significats. Aquí aposta per la sinceritat en vena. No hi ha res més difícil que afrontar un tema tan personal i arriscat com aquest fugint de convencionalismes o de tractaments políticament correctes. El llibre permet conèixer més al Màrius i sobretot descobrir a través del Llullu, tot allò que s’amaga darrera de la fragilitat. I també permet conèixer la dura realitat del trànsit a Horta a l’hora d’entrada i sortida de les escoles.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies, Pere, per les teves paraules. Màrius Serra.

Anònim ha dit...

A mi m'ha agradat per la claredat. Hi ha temes tabús en la discapacitat com el sexe o la mort i aqu´es parla.
Toni

Anònim ha dit...

Massa dur. Relemnt és necessari que ens expliqui tot això?

Silvia

Anònim ha dit...

Valentia s'ha de tenir per tractar aquest tema. Encara no m'he llegit el llibre, però ho faré

Ariadna ha dit...

Ami realment m'ha impactat molt el llibre. S'ha de felicitar el treball amb el llibre, però sobretot el gran treball que fan conjuntament el `Màrius, la Mercè, la Carla i el Llullu.
Enhorabona Màrius Serra. Un petó pel Llullu.