El darrer llibre que he llegit (ara he començat “La moneda del malfat” d’Àfrica Ragel”) és “Saber Perder” de David Trueba, publicat per Anagrama. He de reconèixer que és un dels llibres que més m’ha agradat darrerament, el recomano molt especialment. L’argument del llibre planteja la història de la Sylvia, una noia que compleix 16 anys i les seves històries relacionades amb el seu amor, el seu pare i el seu avi. És una novel·la que parla d’emocions, de sentiments, de personatges que sobreviuen en un mar d’anècdotes quotidianes que els poden portar a perdre en qualsevol moment. És un llibre ple de tendresa i passió, sense morals posant en primer terme allò que senten els personatges. M’ha impactat molt la història del Leandro, l’àvia de la Sylvia. Algú que arriba a la seva vellesa i ho pot perdre tot, algú que es desfà en els darrers moments, com si la seva vida hagués estat una farsa. La seva història és d’una gran duresa i planteja com es pot arribar a la misèria (no dic econòmica) d’una manera discreta. Som febles i el llibre sap tractar aquesta feblesa amb tendresa i cruesa alhora i a més sap reflectir perfectament les relacions que pot establir aquesta persona amb el seu entorn més proper. Hi ha un moment en que el seu fill diu “¿Són capaces los hijos de perdonar a los padres cuando descubren que ellos tampoco alcanzaron las expectativas?”. Reconec que en la història de Leandro i el seu fill he vist reflectit moments de la meva vida, no amb el mateix tema que planteja la novel·la però sí amb els mateixos elements de fer trontollar tot allò que pensaves que era ferm. La novel·la també parla d’un futbolista famós, de Madrid, de la immigració ... però sobretot m’ha sorprès aquesta capacitat d’escriure històries que no et deixen indiferent i fer-ho amb la proximitat de la tendresa envers els personatges i la fredor de la distància en com solucionen els problemes. L’estiu és bona època per llegir i per tant avui no puc estar-me de recomanar-vos aquest llibre. Bon estiu! I recomaneu-me també llibres, pel·lícules i música. Moltes gràcies.
2 comentaris:
És un llibre bonic, i dur, trobo jo, perquè encara el que ens costa de veritat, saber perdre, més humanament que no pas de cap altra forma, perdre "personalitat", no sé com dir-ho... Noi, jo faig un descans de llibres, però n'he encetat un de novel.la negra, d'en Johnn Connolly, em penso que sescriu així, que és un tipus que m'agrada moltíssim com retrata i explica els pensaments i les percepcions, els amors i els odis, ara mateix ni me'n recordo del títol, ja te'l diré, però des que li vaig llegir el primer "el psicoanalista", que els he llegit tots. És que m'agrada la novel.la negra i la històrica, a part de d'altres coses més serioses...
Bones vacances, maco!
Jo darrerament també he llegit força novel·la negra. Després de saber perder he llegit La MOneda del Malfat (ambientada al meu barri del Poblenou, Carta de una desconocida (Stephan Zweig) i La gran novel·la sobre Barcelona (sergi Pàmies). Miraré la recomanació que em fas. Bon estiu
Publica un comentari a l'entrada