Todos estamos invitados

He anat a veure la pel·lícula “Todos estamos invitados” que retrata la vida d’un etarra després d’haver viscut un accident. La pel·lícula no dóna cap concessió al món abertzale, en cap cas planteja la història des del seu punt de vista. És una pel·lícula on la protagonista és la por, la incapacitat de fer front al terror, a l’amenaça. Crec que això està molt ben reflectit a la pel·lícula. Quan aquest estiu vaig estar a Euskadi amb la Feli vaig poder comprovar aquest ambient opressiu, aquesta manca de llibertat, tal com vaig reflectir en un escrit. Ahir veient la pel·lícula em refermo en allò que vaig explicar el passat mes d'agost. Podem veure l’ambient de les tasques, de les societats gastronòmiques, de les tradicions basques, dels magnífics paisatges. Però també podem veure una societat trencada, amb víctimes que es senten de diferents bàndols, amb silencis que maten, amb la por a flor de pell. En canvi la pel·lícula crec que no sap retratar la història principal, no l’he vist creïble, no m’ha convençut del tot. Aquest primer de maig en el que ETA ha reaparegut la pel·lícula “Todos estamos invitados” permet reflexionar un cop més sobre l’absurditat de la violència i la cruesa de les morts. I sobretot veure el que significa viure en un poble sotmès a la por, on la gent no té el dret a dir que s’està farta, que vol viure i que vol que deixin viure als seus amics.