divendres, 10 d’agost de 2007

Viatge a Euskadi. Oiartzun

He tingut la gran sort de passar uns dies de les meves vacances al País Basc. He escrit un parell d'articles que ara us vull penjar al meu blog. Concretament ara escric aquest article a una casa rural prop d’Urnieta, veient de fons el mar de Donostia. Els dies que porto per aquí estan sent realment tranquils i amb els tòpics de quan s’està al País Basc, bona gent, bon menjar i bons paisatges. Fins i tot diria que hi ha elements que m’han sorprès positivament des de les darreres vegades que havia estat per aquí, per exemple tinc la sensació que està augmentant l’ús social del basc.
Ahir 4 d’agost, coincidint amb el meu 40è aniversari per cert, vam anar a alguns dels punts més abertzales de Guipúscoa. Concretament vam visitar Errenteria i Oiartzun. Errenteria ha estat famosa pels greus incidents en la constitució de l’Ajuntament, el poble és molt maco, però com que el vam visitar al migdia no vam poder veure gaire l’ambient del poble, cal tenir en compte que està fent molta calor. Després vam anar a Oiartzun, que estava en festes i la cosa va ser força diferent. Desenes de pancartes abertzales, retrats dels presos d’ETA, cartells en favor de l’acostament dels presos a tot arreu ... Com que eren festes vam poder veure una exhibició de tir amb bous (una mica salvatges, però es veu que ara compleixen una normativa molt més estricte sobre el no maltractament dels animals). Després vam veure una exhibició d’esports bascos amb el mític Iñaki Perurena al capdavant de l’aixecament de pedres i amb un grup de molt nivell de tallar troncs.
Tot això seria un diari de viatges, però el que més em va sorprendre va ser quan just abans de començar l’exhibició i quan ja havien escalfat els esportistes, va aparèixer una manifestació en record dels presos abertzales. Potser era un grup de 50 persones, en silenci, sols portaven un megàfon amb música. Eren gent de tota mena i edats, sobretot gent de mitjana edat, amb fotos de presos i cartells, anaven en filera i van creuar la zona on es feia l’exhibició dues vegades, sense fer crits ni consignes, sols desfilant. El públic assistent, potser hi havia 700 persones, va reaccionar amb absolut silenci, ni un crit, ni un aplaudiment. Res a favor o en contra. La situació va ser per a mi molt curiosa. Un grup d’abertzales interrompen una festa major, però sense intimidació expressa i un grup de veïns no diuen absolutament res. El silenci era el millor reflex d’una societat tensa, d’una societat amb massa pors. Quan va marxar el grup el presentador de l’exhibició va dir que calia tenir respecte i que seguíem amb l’espectacle (això evidentment m’ho va traduir un senyor que estava al meu costat. Es va fer l’exhibició sense cap més incident i he de dir que m’ho vaig passar força bé.
És curiós que el presentador parlés de respecte, de fet abans un senyor del públic em va dir exactament el mateix però encara més gràfic: "A estos yo les ponia en la cárcel a todos, pero hay que tener respeto". I aquest senyor us asseguro que no era del PP. Potser enlloc de respecte volen parlar de por. Perquè algú creu que amb la mateixa tranquil·litat que ho va fer aquesta gent ho hagués pogut fer un grup de familiars i amics d’una víctima d’ETA? Estic convençut que no. I ja no dic una manifestació en favor del castellà que, perquè no, també és legítima, però no tan emotiva com el record d’uns presos que estan lluny de casa o d’una persona que ha mort assassinada per uns terroristes.
L’ambient del poble era una mica opressiu. Dóna la sensació que o estàs amb els abertzales o estàs marcat, i això és molt dur. Sóc conscient que les coses no són senzilles, que el País Basc, com Catalunya, no troben el seu encaix com a nació, que l’allunyament de presos és com a mínim pervers i contrari als drets humans i que és molt fort que una llei de partits no permeti presentar-se a un sector important de la societat. Però també vull ser conscient de la duresa de viure en aquesta situació de tensió i por que fa que sols puguis estar amb ells o contra ells. Ja ho sabeu, m’agraden els matisos.
Em sembla que és la sisena vegada que vinc al País Basc i hi penso tornar unes quantes vegades més. Val la pena venir, conèixer la seva gent, disfrutar com un camell del menjar, banyar-se a la Concha o passar a conèixer el País Basc francès. De totes maneres no volia deixar escapar l’ocasió de comentar aquest incident, tan poc destacat segons com es miri, però amb tanta profunditat política. El silenci va ser profund a Oiartzun.

3 comentaris:

JUG ha dit...

Primer de tot felicitats Pere per el teu aniversari (val més tard que mai diuen). En segon lloc, estic completament d'acord amb aixó que dius, al Pais Vasc es menja bé fins i tot als McDonnals!! i els paissatges son genials i la seva gent molt acollidora. Jo tinc el plaer de tenir uns quants amics per allà i he estat forces vegades.

Aun poble que es diu Laurio (Llodio en castellà) i que es on va neixer l'actual Lehendakari, he estat durant tres anys a les festes majors (que seran per aquest pont) i he pogut presenciar que el matí de festa major una manifestació recorre els carrers del casc antic del poble amb pancantes reclamant el retorn dels presos, fotos de familiars presos, etc. Anaven en silenci i només de tant en tant feien crits en favor de la reagrupació de presos a Euskadi. Com en el teu cas, la gent en veurels es quedava plantada, mirant-los i en silenci.

Més que respecte, era por. Així m'ho van dir les meves amigues. No els hi podies dir que pensaves. A la balconada de l'ajuntament, escortant el pendó de festes de la casa de la vila, totes les fotos dels etarres del poble que estaven presos amb marcs de flors. L'estampa puc dir que la primera vegada que ho vaig veure, em va impactar moltíssim. Després, com em van explicar, lamentablement és una cosa habitual i no hi poses atenció.

Fa uns anys, una d'aquestes amigues es va enamorar d'un noi, que va resultar ser membre de la Guardia Civil. Doncs s'havien de trobar fora del poble, ja que va rebre amenaces que si no el deixava podia passar-li quelcom no dessitjable.

La majoria d'aquests amics que tinc son partidaris del PNV o EA, així que en principi estarien lliures de ser presos per "espanyolistes" (igualment vàlid de tota manera), pero això allà no et deslliure de viure certes situacions amb por.

iñaki ha dit...

És por i també respecte. Imagino que depen de la banda a la que et trobis. Però et recordo que a Oiartzun (i a Laudio) guanya(va) Batasuna per majoria absoluta (quan es podien presentar). Seria just que aqueslles persones no abertzales es puguessin manifestar a Oiartzun, però també estaria bé que a Madrid (que té 100 vegades més població) es puguessin manifestar els familiars dels presos o els abertzales sense protecció policial.
Allà però, qui es manifesta davant el silenci de la resta és Falange o Ynestrillas, mentres el militants comunistes (Alcalá) són agredits.
No t'enganys Pere, diuen que el silenci sempre és cómplice i és veritat (a Oiartzun o a Madrid). A Euskadi (sobre tot a pobles com Oiartzun), Batasuna pot crear por, però majoritariament hi ha respecte envers els familiars del presos. A Madrid Falange pot crear por, però bona part de la població respecta les seves idees (sobre tot el que respecta a l'unitat de la pàtria).
T'ho diu un que ha viscut la major part de la seva vida a 7 Km d'Oiartzun. Salut.

Joan ha dit...

Nosaltres també hem passat uns dies al Pais Basc, però pel que fa al temps, no hem tingut la vostre sort. Cada dia ens va ploure i no precisament poc, així que davant la dificultat de fer de turistes, no donava massa gust caminar sota la pluja i el vent, ens varem dedicar a fer una ruta gastronòmica i en això si que confirmo la teva opinió. Es menja de conya.

A Donostia, varem presenciar una manifestació exactament igual a la que ens descrius, pel centre de la ciutat, a les set de la tarda, amb els carrers plens de cotxes i de gent i sense el més mínim retret per part de ningú. Era impressionant.

Coincideixo amb la opinió d’en Jug i l'Iñaki quan diuen que potser més que respecte, es por, però també penso, com tu, que es ben trist haver de fer aquest tipus de reivindicació.