Benvolguda Barcelona

És desesperant intentar parlar sobre la meva ciutat, Barcelona. Hi ha molts elements que fan que estiguem patint una mena de depressió. Ara que es compleixen 15 anys del Jocs Olímpics de Barcelona dóna la sensació que molta gent hagi despertat i no li agradi allò que veu. És com si amb els Jocs Olímpics passéssim de l’adolescència a la joventut i ho vam viure amb passió. Un cop ha estat l’hora de començar a ser adults, ja no sabem on hem d’anar. Fins i tot hem fet invents per intentar tornar a viure com quan érem joves, però ara és massa tard, ja no serveix per tornar-nos la passió. Quan la gent descobreix que no li agrada la ciutat comencen a trobar-li totes les pegues, ja no fa gràcia. Barcelona llavors es veu bruta, cara, insegura, orientada als turistes, caòtica, sense infraestructures ....
Jo ho veig diferent. Reconec que sóc de la minoria que no va vaig estar content amb la nominació de Barcelona com a ciutat olímpica. Potser perquè era més jove o potser perquè era del Poblenou i sabia que això significaria un canvi important pel meu barri. Jo no em vaig enamorar apassionadament de Barcelona l’any 92, de fet vaig fer el possible per estar fora tots els Jocs Olímpics. Ara reconec que aquells Jocs també van aportar coses positives a la ciutat, però no em vaig deixar portar per la passió.
Ara tampoc ho acabo de veure com molta altra gent. No em fa fàstic la meva ciutat, al contrari. És cert que tenim un greu problema d’accés a l’habitatge, que hem de millorar el transport públic i que és una ciutat sorollosa i bruta. Però també és cert que Barcelona és una ciutat viva, amb una activitat ciutadana molt intensa, amb unes platges que fa uns anys no podíem ni fer servir. Però també és una ciutat que ha fet una aposta en contra de la marginalitat molt important, una ciutat que ha apostat per a totes les persones. Qualsevol que viatja arreu de l’estat o per Europa pot comprovar que Barcelona ja no té nuclis de barraquisme com altres ciutats, ni zones especialment enquistades on no es pot ni passar i la gent viu en una situació de greu exclusió. O qui conegui gent que va amb cadira de rodes veurà que Barcelona és molt més accessible que la majoria de ciutats.
Per això és desesperant parlar de Barcelona, perquè m’agrada molt viure aquí, perquè és una ciutat amb experiències transformadores molt interessants, perquè manté viva (tot i que ferida) la seva gran riquesa associativa, però alhora és una ciutat que exclou als joves i que a més és una ciutat massa feble (les rodalies de RENFE, l’apagada de llum o la manca de "volada" de l’aeroport en són exemples) a la que no la deixen tirar endavant. M’agrada molt la meva ciutat, però hi ha molta feina a fer per transformar-la en allò que m’agradaria que fos.