Sayonara Barcelona

He llegit el llibre "Sayonara Barcelona" del pintor i escriptor Joaquim Pijoan. Primer de tot he de dir que crec que és un bon llibre.
Tracta sobre un artista de Barcelona que marxa a principis dels 80 al Japó i torna ara a la nostra ciutat per "tancar algunes portes del passat". Sobre l'argument i la nove.la no en diré gaire més, llegiu-la i si voleu la comentem, sols dir que vegades es perd en disquisicions erràtiques, però en canvi és una novel.la molt ben construïda. Però hi ha un aspecte del llibre que no m'agrada i que lliga molt amb alguns dels articles que he escrit sobre Barcelona.
L'autor ens transmet a través del personatge principal una idea d'una Barcelona decadent i d'un país sense futur. Sóc dels que penso que és fals que Barcelona i Catalunya estiguin pitjor que fa 25 anys. És cert que es fa difícil discutir amb el personatge d'un llibre, però quan no hi ha personatges que fan de contrapès d'aquesta idea entenc llavors que l'autor ens vol fer arribar aquest plantejament.
No és cert que avui hi hagi més bilinguisme que fa 25 anys, no puc compartir la seva visió tremendista sobre la immigració, no puc compartir que Catalunya avui no té cap aspiració nacional. És cert que la nostra ciutat ha caigut en la dictadura del disseny i del triomf i que el procés de l'Estatut ha estat decebedor, però aquesta ciutat i aquest país sols es poden construir des del compromís i no des de l'autocrítica estèril i això és el que per a mi transmet aquest llibre i no m'agrada. Tothom té dret a triar però jo prefereixo pensar que puc canviar la meva ciutat i Catalunya i no rendir-me a veure com s'ensorra tot i buscar el meu refugi al Japó o a qualsevol altre lloc. També podeu consultar altres opinions sobre aquest llibre.
Com deia un llibre una mica trist d'algú que sembla haver-se rendit, però alhora un llibre prou interessant per llegir i comentar.