Elegy

He tingut el plaer de poder veure la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, “Elegy”. És magnífica, intensa, plena d’emocions. Discrepo amb la meva amiga Laura aquest cop, acostumo a seguir les seves recomanacions culturals i a compartir-les però aquest cop em toca discrepar. Destaco la magnífica interpretació de Ben Kingsley, un personatge ple de matisos interpretat de forma molt creïble. El guió, escrit per Nicholas Meyer a partir de l’obra de Philip Roth, és ple d’històries de gran complexitat i que constantment et provoquen preguntes i dubtes. Em fa gràcia com Isabel Coixet posa el punt de vista de la seva pel·lícula en la visió de l'home. El punt inicial et situa en un possible espai ja conegut, professor madur que sedueix a les seves alumnes. La història però es trenca aviat i la pel·lícula retrata amb precisió les nostres vides; el sexe, l’amor, les absències, les pors, els desitjos, la bellesa, la nuesa, la mort ... Fins on podem estimar? arribem al sexe a partir d’estimar o arribem a estimar a partir del sexe? Per què molts homes ens torbem per la bellesa i la joventut? Veient la pel·lícula m’agradaria poder escriure de tot això, dedicar el meu blog a parlar de com les casualitats ens poden canviar la vida, de com ens movem per trobar allò que ens ompli, de quina importància té per a nosaltres seduir. M’agradaria poder parlar de la bellesa, dels moments màgics que he viscut a la meva vida, de les meves angoixes i alhora de les passions. Explicar com veig la meva maduresa i mirar d’entendre quins moments han marcat la meva vida. Però no ho sé fer, puc dedicar-me, això sí, a descobrir la bellesa en una fotografia, en un poema, en la xerrada íntima amb algú que estimo, amb una magnífica pel·lícula com la d’Isabel Coixet. I jo seguiré parlant del Districte, del meu barri o de la política municipal.