dimarts, 29 d’abril de 2008

Elegy

He tingut el plaer de poder veure la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, “Elegy”. És magnífica, intensa, plena d’emocions. Discrepo amb la meva amiga Laura aquest cop, acostumo a seguir les seves recomanacions culturals i a compartir-les però aquest cop em toca discrepar. Destaco la magnífica interpretació de Ben Kingsley, un personatge ple de matisos interpretat de forma molt creïble. El guió, escrit per Nicholas Meyer a partir de l’obra de Philip Roth, és ple d’històries de gran complexitat i que constantment et provoquen preguntes i dubtes. Em fa gràcia com Isabel Coixet posa el punt de vista de la seva pel·lícula en la visió de l'home. El punt inicial et situa en un possible espai ja conegut, professor madur que sedueix a les seves alumnes. La història però es trenca aviat i la pel·lícula retrata amb precisió les nostres vides; el sexe, l’amor, les absències, les pors, els desitjos, la bellesa, la nuesa, la mort ... Fins on podem estimar? arribem al sexe a partir d’estimar o arribem a estimar a partir del sexe? Per què molts homes ens torbem per la bellesa i la joventut? Veient la pel·lícula m’agradaria poder escriure de tot això, dedicar el meu blog a parlar de com les casualitats ens poden canviar la vida, de com ens movem per trobar allò que ens ompli, de quina importància té per a nosaltres seduir. M’agradaria poder parlar de la bellesa, dels moments màgics que he viscut a la meva vida, de les meves angoixes i alhora de les passions. Explicar com veig la meva maduresa i mirar d’entendre quins moments han marcat la meva vida. Però no ho sé fer, puc dedicar-me, això sí, a descobrir la bellesa en una fotografia, en un poema, en la xerrada íntima amb algú que estimo, amb una magnífica pel·lícula com la d’Isabel Coixet. I jo seguiré parlant del Districte, del meu barri o de la política municipal.

3 comentaris:

Carles Rodríguez Herencia ha dit...

Hola Pere!

Vaig veure Elegy la setmana passada i no va agradar-me tant com a tu, jeje.
La Coixet segueix fidel a la seva manera de reflexar els sentiments (tant els que es demostren explícitament com els que no), però em va aborrir el to de la pel·lícula, sense grans sorpreses.
Suposo que també pot influir el fet de que no vaig veure gaire "bellesa" en el tipus de relació que aquest professor d'universitar vol portar amb la seva alumna.

Pere Nieto ha dit...

Per sort en el tema del cinema, la literatura, el teatre o la música no tinc cap problema per no compartir del tot els mateixos criteris. Amb la mateixa decisió que defenso la pel·lícula entenc que a altra gent li digui poc. Potser hi ha coses molt personals meves que em fan veure la peli amb uns altres ulls ... gràcies pel teu comentari.

Carles Sampietro Lara ha dit...

Hola Pere

Doncs a mi em va encantar la pel·lícula. M'encanta el cinema de l'Isabel Coixet, tant

La veritat és que al llegir de qué anava la peli no les tenia totes. La vida sin mi i La vida secreta de las palabras són films que succeeixen en escenaris extranys (familia que viu en una caravana i l'altra en una plataforma petrolífera) i la temàtica també es cracteritza per ser situacions poc corrents, però em va agradar moltísim.

El Ben Kingsley es menjava la pantalla sense la necessitat de paraules.

Una abraçada i a disfrutar del bon cinema.