Urbanisme. Un bon negoci?

L’article de Josep Maria Huertas Claveria a la darrera revista la veu del Carrer (el podeu consultar a la pàgina 42-43) tracta sobre com el sòl a la ciutat de Barcelona s’ha convertit en un element important de negoci per a moltes empreses. La important transformació que està vivint la ciutat de Barcelona ha suposat replantejar el paper i el preu del sòl industrial a la nostra ciutat.
L’article planteja alguns dels casos més significatius del que ha suposat que el fort creixement de la construcció a la ciutat i l’afany especuladors de molts operadors ha portat a situacions negatives per la nostra ciutat. De totes maneres l’article està plantejat des d’algunes de les grans reivindicacions assolides pel moviment associatiu de la ciutat com el Parc de la Espanya Industrial, ocasions desaprofitades per la por i la pressa com el projecte de la Vila Olímpica, projectes especulatius amb episodis dignes de pel·lícula com l’afer de Kepro a Diagonal-Mar i des de la profunda crítica a la postura de molts promotors privats que impedeixen tirar endavant projectes d’interès de la ciutat com són la finca d’Alfons XII 48 o el cas de la Masia de Can Fargas.

En el cas de la Masia de Can Fargas Josep Maria Huertas planteja que l’afany especulador dels propietaris ha xocat amb l’actitud sensible de la Regidora Elsa Blasco (ICV-EuiA). És un reconeixement més a la magnífica tasca duta a terme al Districte.

Cal reconèixer de l’article que tot el projecte urbanístic de Diagonal-Mar va comptar amb importants errades. Fins i tot el disseny final del complex d’habitatges ha tingut un caràcter més obert del que estava previst en un principi quan Hines va proposar un projecte molt semblant als "condominios" llatinoamericans. És a dir una proposta tancada amb un parc privat. En aquells moments estava de conseller d’ICV a Sant Martí i reconec que no va ser gens fàcil. Debats sobre l’ús del parc, l’accessibilitat a la zona de nous habitatges, el diàleg amb el barri antic de Diagonal-Mar o les alçades dels edificis (debat encara pendent al Districte de Sant Martí) no es van poder resoldre amb uns ritmes i uns processos prou participatius. És cert que el nyap creat per l’estafa urbanística i la pressió que això va significar a l’Ajuntament no ens van ajudar a fer un model de ciutat en la línia que més haguéssim desitjat. Avui dia no podem parlar, al meu entendre, d’un desastre urbanístic, però hagués estat bé plantejar-ho des d’un altre punt de vista.

L’article en canvi no planteja projectes més reeixits com el projecte 22@. L’aposta que en el seu moment es va fer per impulsar un espai de la ciutat amb usos mixtes va ser un encert i ha frenat moltes errades posteriors. Cal acabar de resoldre temes que no van han comptat amb el suport popular, eix Llacuna o Patrimoni Industrial, però plantejar el concepte 22@ va ser un encert urbanístic. En aquest mateix tema un altre dia hauré de parlar, i és el son cop que ho comento del cas de Can Ricart.

L’article està plantejat, al meu entendre, com una aposta per canviar el model de ciutat des de la necessitat d’impulsar mesures legals que permetin que l’administració pública disposi de més elements legals per poder actuar damunt del territori, en els sòls qualificats de verd i equipament, en benefici d’un model de ciutat que ha de ser per a totes i tots. Caldrà instruments de control que evitin l’arbitrarietat, però el nou model urbanístic de la ciutat ha de partir de criteris clars de quina ciutat volem, d’instruments legals que permetin l’actuació municipal sense "hipotecar" la ciutat i d’una complicitat veïnal que sols es pot aconseguir impulsant nous instruments i nous estils de participació ciutadana.