Mirant per la finestra. Impressions d'un confinament. 2

Hi havia alguns temes que em preocupaven a nivell personal. Un era caure en el desànim, en l’ansietat d’haver de sortir, en la sensació d’avorriment, i això, de moment, no m’ha passat. La veritat és que estic fent força coses i no estic gaire estona sense «fer res», però a la vegada em sento més relaxat. Els que em coneixeu ja ho sabeu, anava excessivament accelerat. Crec que estic aprofitant aquests dies per trobar un ritme que em fa sentir bé (tot i que ja parlaré del que enyoro i penso recuperar...). Per altra banda em preocupava recuperar pes. He aconseguit baixar pes els darrers mesos i això, a nivell de salut, ha estat molt important. I ho he fet vigilant el menjar i sobretot caminant! De moment m’estic mantenint, però no és fàcil, és una de les meves clares i públiques debilitats.

Però el que de veritat em preocupa no és, evidentment si m’avorreixo o m’engreixo. També és cert que la situació econòmica veurem com evoluciona tenint en compte que treballo a una escola cooperativa. Però el que realment em preocupa és com sortirem d’aquesta situació. Segur que alguna cosa haurem après, però també segur que no haurem après prou. De cada crisi hem sortit més debilitats, de cada crisi hem sortit amb més diferències. I aquesta no serà tan sols una crisi econòmica, anirà més enllà. Se’ns gira molta feina.

Un dels aspectes que ha aparegut amb força aquests dies és la idea de vulnerabilitat. Una idea que ens afecta com a societat. Ens sentíem invencibles com a humanitat, amb la capacitat de controlar-ho tot. De fet els nostres grans riscos venien d’accions directament generades per nosaltres mateixos (la guerra, la fam, la contaminació...). Però la sensació era que hi havia el domini de tot, el poder omnipotent. I arriba un maleït virus i paralitza el món. No estava previst i ens demostra la incapacitat de controlar-ho tot. Això evidentment si no fem cas de cap d eles múltiples teories conspiranòiques que circulen per tot arreu. Som més febles del que ens havíem cregut i aquesta potser sí que ha de ser una bona lliçó. I també una vulnerabilitat a nivell individual, personal, que ara ens fa menys vergonya admetre. Quan preguntes a la gent la majoria ja no et contesta «molt bé». Tothom és capaç de plantejar que, en el millor dels casos, passa per moments complicats, tristos, de màxima passivitat. Tothom parla del que enyora, del que voldria, del que sent. I aquest és un canvi també interessant. Potser ens acostumarem a mostra-nos amb més transparència, acceptant les nostres limitacions, parlant, sense vergonya, de les nostres febleses, dels nostres moments, també necessaris, de tristesa.