dimarts, 2 d’abril de 2013

Escrache, uff quin marrón.



Sembla que l’actualitat passa ara per debatre sols a l’entorn de les conseqüències del escrache que des de la PAH s’està impulsant. L’escrache (o escarni diuen que s’ha de dir en català) consisteix en pressionar a les persones que han de prendre una decisió, en aquest cas votar per la dació en pagament al Congrés de Diputats. Aquesta pressió no es porta a terme sols per les vies més tradicionals (cartes, manifestacions, mails massius, articles...) sinó que es segueix allà on sigui a aquestes persones. L’acció pretén visualitzar a qui és protagonista d’una política i aconseguir un canvi d’actitud per la via de la pressió i la intimidació. Una primera divisió demagògica de les opinions ens podria portar a pensar que la societat es divideix entre sectors progressistes que ho defensen i sectors conservadors que ho denuncien i per tant posar en el sac dels conservadors a les persones que no comparteixen o critiquen aquestes accions. I no és així, el tema és molt més complex, i miraré d’aportar alguna opinió personal a risc de no convèncer a ningú.

En condicions objectives de societat democràtica i participació ciutadana no recolzaria mai l’escrache. La pressió política no hauria de traspassar els drets individuals de qualsevol representant polític a viure tranquil·lament al marge de les seves posicions. Un càrrec públic ha de saber que està sotmès al qüestionament permanent de la seva acció i ha d’entendre que rebrà crítiques per la seva gestió i a vegades aquestes crítiques seran expressades de forma contundent. Però això no hauria de condicionar la seva vida personal. Imaginem per exemple que grups radicals antiabortistes perseguissin a diputats i diputades d’esquerres quan recullen els seus fills a l’escola, quan estan al mercat o a la cua del cinema? Representar a la una part de la ciutadania significa que perds plenament el dret a la vida personal i encara més que tota la teva família també el perd? Crec que és evident que no. Podem establir quins són els límits de la protesta en l’àmbit de l’activitat política, però jo defenso el dret de qualsevol polític a expressar les seves opinions i a tenir vida pròpia. No estem parlant de persones que cometen un delicte. Per tant jo crec que hi ha dos límits, el de la violència i el del respecte a les persones del seu entorn.

En Jose Rodríguez, amb qui vaig compartir una magnífica etapa a Horta-Guinardó, posa com a exemple de perquè no hem d’acceptar l’escrache, la pressió que va rebre un conseller d’ICV-EUiA d’Horta-Guinardó quan vam impulsar la construcció de tres equipaments socials al districte, entre ells la famosa narcosala. Aquest conseller, i altres persones, vam rebre una pressió immensa durant molt temps, en l’àmbit de la nostra activitat política i en alguns casos, com bé explica el Jose, fora de l’activitat pública. Us recomano l’article i comparteixo una bona part dels arguments. Però hi ha, al meu entendre, tres diferències fonamentals. La primera és que la persona que rebia la pressió no tenia capacitat de fer tancar l’equipament, per tant se’l pressionava no per la seva responsabilitat sinó per les seves opinions. La segona és el tema, sentint-ho molt ( i sabent que no existeix la possibilitat de tenir un registre de temes que ho justifiquen i temes que no) no és el mateix haver-te quedat al carrer i arruïnat per una estafa que no voler que et posin un equipament social que consideres perjudicial a prop de casa. I el tercer és el moment històric, sobre aquest tercer element em voldria estendre una mica més.

Vivim un moment en el que hi ha la percepció que durant molts anys els sectors poderosos han trencat totes les normes democràtiques. Hi ha la percepció que de forma barroera s’han rigut de la societat i han trencat les normes de convivència. Sabem que ja fa massa temps que no hi ha voluntat de defensar els drets fonamentals de les persones. En general es percep una sensació de fi de cicle, cal acabar amb una societat que s’ha basat en que uns han abusat de forma brutal de la resta. I davant d’això neix no tan sols la crispació i la ràbia. També neix la sensació que si hem arribat aquí perquè uns no han respectat les mínimes normes democràtiques potser és hora de trencar-ne d’altres. L’escrache neix, al meu entendre, de la impotència de veure com vivim en una societat on qui ha arruïnat a milers de famílies es retira amb indemnitzacions astronòmiques i en canvi no es troben respostes per la gent que s’ha quedat al carrer.

Insisteixo, no m’agrada especialment aquesta acció, però negar que hi ha gent que ja no es conforma amb les formes correctes com a resposta a una situació obscena és no ser conscient del moment. Un moment històric que ens porta a moltes situacions que no sabrem entendre i reconèixer. Un moment que també neix de l'absurditat de pensar que sols des d'allò políticament correcte podíem fer front a aquesta ofensiva que vivim.

2 comentaris:

jaume pérez camps ha dit...

Son temps convulsos. Que opinarem de la revolta si és dona el cas.

Pere Nieto ha dit...

Crec que aquest és un element fonamental. No podem seguir analitzant les coses amb criteris antics quan tot està canviant i calen canvis molt més radicals.