Aquests dies a ICV estem vivint el procés de votacions de
la Presidència en vistes a l’Assemblea Nacional que celebrarem el cap desetmana del 19,20 i 21 d’abril. El procés es realitza com gairebé sempre sense
la incertesa que provocaria que hi hagués diverses candidatures. Però aquest
cop sí que hi ha una novetat important, no votem una presidència, sinó una
copresidència. És a dir cal presentar una candidatura de dues persones, una de
cada gènere, per dirigir la formació. En aquest cas, en Joan Herrera i la
Dolors Camats, o la Dolors Camats i el Joan Herrera.
Hi haurà gent que considerarà que això és una parida
estètica i que no aporta res ni a la pròpia organització ni a la situació
política. I hi haurà gent que hi està en contra. Dins ICV segurament hi ha més
dubtes que no el 16% que va votar en contra o en blanc. Però jo crec que és una
bona decisió i a més que tindrà bones conseqüències. Crec que la copresidència
sobretot planteja dos canvis mentals importants. El primer és obvi, un pas
endavant en entendre la necessitat de compartir els espais de decisió i
representació entre dones i homes. La copresidència és anar molt més enllà en
la política de quotes que es demostra que afavoreix una major presència de
dones en els àmbits de decisió. I la segona conseqüència és començar a trencar
els excessos de unipersonalismes de les organitzacions.
Vivim moments de canvis importants. La gent exigeix
adaptar totes les estructures a les noves demandes. La copresidència pot
semblar una anècdota, però és una expressió de la voluntat de fer canvis, de
fer més flexibles les organitzacions i de no basar-nos en els personalismes. És
un gest, important. Això sí, de poc servirà el gest si a l’Assemblea no som
capaços de transformar la nostra organització i el nostre discurs per ser útils
en la necessària i radical transformació que hem de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada