No vull una llista única

La manifestació del passat onze de setembre va ser un gran èxit. Certament CIU està mirant de capitalitzar la mobilització en benefici propi, per tant la gen que no hi estem d'acord amb aquest ús partidista és denunciar-ho i plantejar que dins de la gent que lluita per una estat propi hi ha gent molt diversa. El seu intent de manipulació no ens pot portar a desacreditar el moviment, sinó a desemmascarar a qui se n'aprofita. Igual, per exemple, que no podem menystenir el federalisme perquè Rubalcaba asseguri que el model federal vol dir acabar de perfilar el sistema actual autonòmic. A tot arreu hi haurà gent que es vulgui apropiar de les paraules i les mobilitzacions i al final el que compte és ser honest amb el que penses.

Però no volia parlar d'això en aquest article. Un dels elements que va circulant amb força entre gent que va participar de l'onze de setembre, és la necessitat de fer una candidatura única que es presenti a les properes eleccions o bé que els partits que estiguin d'acord es presentin sols plantejant la constitució d'un estat propi, és a dir obviant la resta del programa. Discrepo radicalment d'aquest plantejament.

D'entrada dir que un procés d'independència, que jo comparteixo, requereix de dos elements fonamentals. Temps i majoria àmplia. Pel que fa al temps no es tracta d'endarrerir res, podem començar el procés demà mateix, però dubto que sigui viable un estat propi en un termini inferior a 5 anys, acceptant que sigui possible la independència. Jo sóc incapaç d'estar creuat de braços durant tot aquest temps veient com es desmantella el sistema educatiu, com s'ensorra la sanitat pública o com es manté un projecte de creixement econòmic basat en l'especulació. Jo no puc restar impassible veient com es retallen ajudes a la dependència mentre no tenim un sistema tributari just. Jo no puc esperar a un futur estat per explicar que és pervers ajudar a la banca mentre cada dia hi ha desnonaments a casa nostra. Jo no puc fer-ho. Com no podria dir que no hem d'afrontar la necessitat d'exercir plenament el nostre dret a decidir com a poble perquè ara hi ha crisi. Jo no crec en una ideologia política fragmentada. Defenso el dret de Catalunya a ser independent, perquè defenso els drets col•lectius, i també el dret a l'autodeterminació de tots els pobles. Per tant si el procés requereix temps jo no puc renunciar a les meves idees, i menys quan vivim una onada conservadora terrible.

Deia que necessitàvem temps i una majoria àmplia. Del temps ja n'he parlat, però també plantejar que els partits es presentin a unes eleccions amb l'únic punt de l'assoliment de la independència o que es presentin conjuntament, no afavoreix aquesta majoria. Molta gent no independentista, però que accepta el dret a decidir de Catalunya, no entendria res. Molta gent independentista d'esquerres ens negaríem a votar una coalició d'aquesta mena. El que hem de garantir dels partits polítics és que posaran les eines necessàries per fer que la societat catalana pugui decidir el seu futur. I necessitem polítics que si es decideix convertir-nos en un estat, tinguin la capacitat de dur-ho a terme. I això és el que hem d'exigir, al meu entendre. No es tracta de comptar el nombre d'independentistes, es tracta de guanyar la batalla en que Catalunya exerceixi la seva sobirania nacional, un plantejament que pot aglutinar a molta més gent, tot esperant, personalment, que aquest camí sigui el de la independència. I si fem això no frenem res, al revés, ho consolidem.

En un món tan complex com l'actual, amb la crisi del món capitalista tan crua i amb els reptes ecològics, socials, econòmics, democràtics... que tenim, no ens podem permetre el luxe de ser ingenus i plantejar que tot es pot aturar fins que proclamem que som un estat propi. Una societat madura i democràtica neix de la confrontació d'idees i propostes, no de la uniformitat. No vull ignorar la política.