És hora d'avaluar !

Arriba el final de curs. El meu primer final de curs després de vuit anys allunyat de l’ensenyament. I per tant també arriba el moment de l’avaluació. Ja ho he dit alguna altra vegada al llarg del curs, possiblement és el que més m’ha costat en el meu retorn. Això de tenir la capacitat de jutjar i prendre decisions que poden afectar molt directament a la vida dels alumnes representa una forta pressió. No parlo d’aprovar o suspendre una avaluació o segons com un curs. Parlo d’avaluacions que com a 4rt d’ESO representen un condicionant de futur, o en altres casos que marquen una tendència que pot esdevenir difícilment reversible.

Per a mi, i sense haver-ne reflexionat gaire, veig tres aspectes a tenir en compte a l’hora d’afrontar aquestes avaluacions. En primer lloc els resultats acadèmics de l’alumne, en segon lloc la seva actitud i en tercer lloc la globalitat o la repercussió de la nota. El primer element és possiblement el més objectivable. Podem equivocar-nos a l’hora de plantejar un control o podem fer que pesin més o menys els diferents continguts a avaluar, però acostumem a tenir “proves” que acrediten el resultat que hem posat. La comparació amb la resta d’alumnes i les programacions oficials permeten entendre que som “justos”. Evidentment hem de tenir en compte molts aspectes com pot ser la dislèxia o altres disfuncions a l’hora d’avaluar objectivament, però com deia no és on pateixo més.

En segon lloc hi ha l’actitud. Suposo que tothom entendrà que no parlo tan sols de “portar-se bé”. Parlo de com ha afrontat un alumne el curs, de quin interès ha posat, de com ha afrontat les dificultats. Parlo de com ha fet o no esforços per donar el millor de si mateix. Hi podem sumar la seva capacitat d’aportar al grup, la seva capacitat de cercar més enllà del que hem explicat a classe... en aquest àmbit la dificultat de ser objectiu és més gran. Però en el fons ja fa molts anys que hem anat assumint que això és fonamental i no tan sols a primària. Per tant, tot i ser subjectiu i molt depenent de la visió personal del mestre, tampoc em representa una gran dificultat prendre una decisió.

Però el tercer element és possiblement el més eteri i complex. Quan avaluem, sobretot al final d’una etapa obligatòria d’ensenyament, cal tenir en compte altres elements. Aprovar o suspendre no és tan sols el resultat d’una matèria i un curs; aprovar o suspendre condiciona la vida acadèmica, laboral i personal d’aquell alumne. I això no cal tenir-ho en compte? I aquí és on tenim menys elements de reflexió. A vegades val la pena aprovar a un alumne que no ha assolit la nota si considerem que això li permetrà seguir endavant. Hem d’arribar a jutjar el futur d’algú, en educació, sols per elements objectius? I aquí és on la responsabilitat no es pot assumir en solitari i per tant hi juga un paper fonamental el claustre. Un claustre, o junta d’avaluació, ha de saber trobar l’equilibri a l’hora de posar notes, sobretot quan aquestes permeten o no accedir a un títol o continuar uns estudis. L’educació és massa important per parlar sols de notes. Aprovar a tothom seria un greu error. Però no seria un greu error aturar el futur d’algú que creiem que sabrà utilitzar el títol que potser objectivament no assoleix? No és un greu error viure en una societat que sols dóna valor a determinats títols? Potser ho veuria diferent si els alumnes obtinguessin notes i títols d’empatia, responsabilitat, bon humor o capacitat de tenir cura de les persones.

Això sí, veig que em queden uns quants temes encara per tractar sobre l’avaluació.