dimarts, 12 de juny del 2012

CIU i Barcelona


Sóc conscient que la situació econòmica, política i social de l’Estat és el problema actual més important que estem vivint. El rescat d’aquest cap de setmana és un pas més en aquesta escalada greu que estem vivint. Però no em veig capacitat de parlar-ne i menys quan hi ha un allau tan gran d’articles i informació i molta gent en sap més d’aquest tema. Per tant, amb el vostre permís, jo parlaré en els propers articles d’altres coses. En concret tinc ganes de valorar el primer any de Xavier Trias i CIU al govern de la ciutat de Barcelona.

El primer que em va sorprendre de l’arribada de CIU al govern de Barcelona va que va donar la sensació que no ho tenien gens preparat. Després de tants anys a l’oposició i amb les expectatives clares de triomf del darrer mandat em semblava evident que farien una entrada ferma i decidida i que accelerarien les seves primeres mesures. Però no ha estat així. Van trigar molt en crear equips, en començar a parlar amb les entitats, en començar a governar. Primer vaig pensar que era un problema d’incapacitat d’assumir el govern de Barcelona, però poc a poc vaig anar pensant que no es tractava d’això, sinó que formava part d’una estratègia de fer un mandat de discreció radical. La sensació que tinc és que des del primer moment CIU va voler posar una marxa lenta a la seva política. El motiu sembla clar, prefereixen fer una gestió de baix perfil però no desgastar-se. Amb CIU a Barcelona es produeix el triomf de la “no política”. Si més no en l’acció quotidiana de l’Ajuntament. Algú coneix quins carrers arreglaran, quins equipaments impulsaran o quin programes es crearan al seu barri? I ara ja fa un any que estan al govern. Algunes entitats de la ciutat m’han expressat la seva desesperació perquè el govern els hi demana ara quines són les prioritats pel seu barri, com si CIU no conegués les prioritats del moviment associatiu.

Xavier Trias és conscient que el que acaba decidint, per desgràcia, les eleccions municipals a Barcelona no és la gestió municipal, sinó la imatge i el tractament mediàtic de la ciutat. CIU ha fet una aposta de suport, gens exhibicionista, dels sectors més poderosos de la ciutat. Redueix sector públic, fomenta la mobilitat privada i impulsa projectes urbanístics allunyats de la realitat dels barris. I a més ho fa sense consens i sense una política de proximitat. Tal i com ja vaig explicar em sembla indignant que l’Alcalde no vingués al Poblenou quan va haver-hi la crisi que ens va deixar sense gas, un Alcalde que quan era cap de l’oposició no es perdia cap conflicte en directe.  I com que saben que la gestió municipal té poca influència no ho posen com a prioritat. Després del primer any podem preveure que les actuacions que es faran durant aquest mandat a Barcelona seran moltes menys que en anteriors mandats, i no tan sols per la reducció de pressupost disponible.

CIU ha apostat per una política discreta, ideològicament conservadora, de poca incidència en els barris i sense debat sobre el model de ciutat. Apostat també per no enfrontar-se a la Generalitat en les seves retallades a la ciutat. Aquests elements sumats a la debilitat de disposar un govern molt minoritari podrien suposar un espai molt fàcil per l’oposició. Però l’oposició està rendint? En parlaré en el proper article.