Sóc conscient que la situació econòmica, política i
social de l’Estat és el problema actual més important que estem vivint. El
rescat d’aquest cap de setmana és un pas més en aquesta escalada greu que estem
vivint. Però no em veig capacitat de parlar-ne i menys quan hi ha un allau tan
gran d’articles i informació i molta gent en sap més d’aquest tema. Per tant,
amb el vostre permís, jo parlaré en els propers articles d’altres coses. En
concret tinc ganes de valorar el primer any de Xavier Trias i CIU al govern de
la ciutat de Barcelona.
El primer que em va sorprendre de l’arribada de CIU al
govern de Barcelona va que va donar la sensació que no ho tenien gens preparat.
Després de tants anys a l’oposició i amb les expectatives clares de triomf del
darrer mandat em semblava evident que farien una entrada ferma i decidida i que
accelerarien les seves primeres mesures. Però no ha estat així. Van trigar molt
en crear equips, en començar a parlar amb les entitats, en començar a governar.
Primer vaig pensar que era un problema d’incapacitat d’assumir el govern de
Barcelona, però poc a poc vaig anar pensant que no es tractava d’això, sinó que
formava part d’una estratègia de fer un mandat de discreció radical. La
sensació que tinc és que des del primer moment CIU va voler posar una marxa
lenta a la seva política. El motiu sembla clar, prefereixen fer una gestió de
baix perfil però no desgastar-se. Amb CIU a Barcelona es produeix el triomf de
la “no política”. Si més no en l’acció quotidiana de l’Ajuntament. Algú coneix
quins carrers arreglaran, quins equipaments impulsaran o quin programes es
crearan al seu barri? I ara ja fa un any que estan al govern. Algunes entitats
de la ciutat m’han expressat la seva desesperació perquè el govern els hi
demana ara quines són les prioritats pel seu barri, com si CIU no conegués les
prioritats del moviment associatiu.
Xavier Trias és conscient que el que acaba decidint, per
desgràcia, les eleccions municipals a Barcelona no és la gestió municipal, sinó
la imatge i el tractament mediàtic de la ciutat. CIU ha fet una aposta de
suport, gens exhibicionista, dels sectors més poderosos de la ciutat. Redueix
sector públic, fomenta la mobilitat privada i impulsa projectes urbanístics
allunyats de la realitat dels barris. I a més ho fa sense consens i sense una
política de proximitat. Tal i com ja vaig explicar em sembla indignant que
l’Alcalde no vingués al Poblenou quan va haver-hi la crisi que ens va deixar
sense gas, un Alcalde que quan era cap de l’oposició no es perdia cap conflicte
en directe. I com que saben que la
gestió municipal té poca influència no ho posen com a prioritat. Després del
primer any podem preveure que les actuacions que es faran durant aquest mandat
a Barcelona seran moltes menys que en anteriors mandats, i no tan sols per la
reducció de pressupost disponible.
CIU ha apostat per una política discreta, ideològicament
conservadora, de poca incidència en els barris i sense debat sobre el model de
ciutat. Apostat també per no enfrontar-se a la Generalitat en les seves retallades
a la ciutat. Aquests elements sumats a la debilitat de disposar un govern molt
minoritari podrien suposar un espai molt fàcil per l’oposició. Però l’oposició
està rendint? En parlaré en el proper article.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada