Estafes bancàries

Fa unes quantes setmanes vaig veure a twitter que s’estava celebrant una concentració a la Rambla del Poblenou d’afectats per participacions preferents en caixes i bancs. M’hi vaig acostar. És un tema que em queia distant i preferia veure’l de primera mà. Més d’un centenar de persones anaven a les entitats bancàries en manifestació per poder lliurar les reclamacions. Algunes entitats els obrien les portes i acceptaven atendre’ls. D’altres entitats tancaven portes i es negaven. Els manifestants demanaven llavors que vingués la Guàrdia Urbana que reclamava als responsables de l’oficina el dret a atendre peticions. Amb un respecte personal exquisit algun representant de la plataforma lliurava les reclamacions.

Vaig tenir ocasió de parlar amb algunes de les persones concentrades. Gent gran en la seva majoria que veia com havia perdut o li havien segrestat els seus estalvis. Persones que sens dubte volien donar la màxima rendibilitat als seus estalvis però que no es plantejaven viure com a inversors. Persones que lamentaven haver estat enganyades per directors d’oficina que ara es rentaven les mans. Els afectats tenien la sensació que els treballadors bancaris que els havien animat a signar aquests productes no eren conscients de l’estafa que estaven provocant i aquí és on comença la part més difícil d’analitzar. Fins a quin punt són responsables de la situació les persones que van vendre aquests productes? La pressió empresarial que rebien possiblement era forta, però tenen la consciència tranquil·la d’haver informat prou bé dels riscos d’aquestes operacions? Fins a quin punt són còmplices d’una situació que ha portat a una situació límit a moltes de les persones, algunes de les quals segur que tenien un esperit clarament especulatiu però que moltes simplement van confiar?

Xerrar amb aquestes persones em va colpir. Són uns afectats més de la greu crisi que vivim i que està abocant cada cop més persones al límit de l’abisme. Com en el cas de la compra d’habitatges i les hipoteques hi ha gent que ha sabut jugar amb la necessitat que ens han creat de triomf econòmic. Semblava un personatge llunàtic qui no comprava un pis que el dia següent ja s’havia revaloritzat i que “mai baixaria de preu”. Semblava un boig qui no buscava productes bancaris que garantissin uns rendiments extraordinaris. Però aquí no hi havia trampa. El Capitalisme és així, un sistema que garanteix que una immensa majoria pot explotar a la resta. No siguem il·lusos ningú volia socialitzar els beneficis, era una volta més en la terrible màquina que ens ha anat estrenyent i que ara estem veient amb més cruesa que mai.

Per a molta gent els bancs eren espais de seguretat i confiança. Ara es comença a trencar aquesta imatge. Què voleu que us digui, me n’alegro que es faci evident. Em sento més segur de formar part d’un projecte cooperatiu de banca ètica com és Fiare. Pe`ro d’això ja us en parlaré en un primer article.