Unitat d'esquerres

Amb aquest article he començat una col·laboració amb XCAT.CAT

 Un dels debats recurrents és la necessitat de la unitat de les esquerres per fer front a l’onada conservadora que estem vivint arreu. D’entrada sembla absolutament inqüestionable que si totes les esquerres visualitzessin una proposta electoral conjunta estarien en millor disposició per fer front a unes forces de dretes crescudes i que arrasen electoralment. Però la resposta a aquest problema no pot ser d’entrada una coalició de les tres formacions d’esquerres que actualment tenen representació parlamentària a Catalunya, PSC, ICV-EUiA i ERC.
D’entrada les sumes de sigles no acostumen a suposar sumes de votants. Hi ha electorat de tots tres partits que no entendria de cap manera que anéssim conjuntament a unes. I per altra banda tampoc crec que sigui clar que s’incorporés nou electorat si es tirés endavant aquesta proposta. La gent que ha deixat de participar a les eleccions o que ha buscat el seu espai en el vot en blanc, el vot nul o formacions que expressen descontentament, no crec que canviessin el seu criteri pel mer fet d’anar junts tres partits polítics d’esquerres.
Per tant, segons el meu criteri, no hem de plantejar com a objectiu una sortida unitària d’esquerres davant de les eleccions, sinó sobretot garantir que hi ha una alternativa d’esquerres a la societat actual  i que aquesta sortida s’ha de concretar també electoralment. El que cal ara és lluitar contra la terrible sensació de que la política actual és irreversible i que les mesures ultraconservadores són necessàries. Per generar il·lusió en un canvi electoral primer cal demostrar la viabilitat d’una alternativa.
En primer lloc cal ser d’esquerres. Ja sé que sembla obvi començar per aquí, però no sempre és així. Cal radicalitat en contra de tot allò que representen els governs conservadors. Plantejar la possibilitat de pactar uns pressupostos, per exemple, demostra que és possible corregir determinats plantejaments econòmics d’un govern, quan el que cal és un canvi radical. Les esquerres no podem plantejar fer un paper subsidiari de correcció d’una tendència de les dretes, les esquerres sols podem plantejar una alternativa. Ser d’esquerres vol dir defensar que hi ha un model alternatiu al de les retallades en aquests àmbits.
En segon lloc cal un treball molt difícil de generositat. Acceptar que totes tres formacions que abans he citat formen part de l’espai de les esquerres i que totes tres propostes electorals són necessàries per construir una alternativa al model actual. Amb accents diferents, però totes tres opcions esdevenen pals de paller d’aquest procés necessari d’unitat d’acció de les esquerres. Però també generositat per entendre que les esquerres no són ni molt menys sols els tres partits d’esquerres majoritaris. Tot allò que representa les esquerres i no està al voltant del PSC, ICV-EUiA o ERC és fonamental per fer una majoria social i electoral d’esquerres. I d’aquest espai han de formar-ne part gent vinculada al 15M, gent d’altres formacions polítiques d’esquerres, persones vinculades a entitats socials, col·lectius actius a nivell local …
I en tercer lloc, si més no de moment, cal estructurar espais de debat polític de les esquerres que vagin més enllà dels partits i de les eleccions. Cal generar, en tots els àmbits possibles, espais que generin interès per la política, esperança per la transformació i crítica per canviar les actuals maneres de fer les coses. Generant aquest debat i espais de trobada aconseguirem crear unes millors condicions per garantir espais de govern que permetin transformar des de les esquerres.