Escola Catalana per a tothom

He donat el meu ple suport a la campanya #jonoacato que planteja la insubmissió a la teòrica obligació d’acceptar que el castellà pugui ser la llengua vehicular a l’escola a Catalunya. Com comentava curiosament aquest curs per primer cop seré professor de castellà a 5è i 6è de primària i la veritat és que en tinc ganes. Us asseguro que no tinc cap problema amb la llengua castellana, no tan sols la respecto, sinó que l’estimo perquè forma part molt important de les meves arrels i perquè la disfruto sovint amb llibres, cançons, pel·lícules ...  i perquè em permet comunicar-me amb moltíssima gent. Per tant no m’indigna la sentència perquè sigui la llengua castellana.

Sóc sobiranista i em rebel·len aquestes imposicions. Catalunya no és respectada en les seves decisions i en la seva necessitat d’expressar-se com a poble. La llengua catalana està clarament en una situació d’inferioritat i calen mesures decidides. Per a mi la sentència és un pas més cap a una nova realitat per a Catalunya. La sentència m’indigna com a sobiranista, però també diré que aquest no és la meva principal preocupació sobre la sentència.

La possibilitat d’escollir la llengua vehicular a l’escola planteja la possibilitat de segregar l’alumnat i aquest sí que és un fet indignant del tot. L’escola catalana ha estat sempre un element aglutinador, un espai referent de convivència i un punt clau per garantir la igualtat d’oportunitats. Que determinades famílies plantegin que no volen que els seus fills i filles comparteixen l’educació amb tothom i que a més això suposi diferències en el procés d’aprenentatge i per tant diferències en les oportunitats, és lamentable. Com a persona i com a mestre no puc entendre què hi ha darrera d’aquesta sentència. La llengua no és un conflicte real a l’escola catalana. És greu, molt greu, que algú hagi decidit que a partir d’ara ho pugui ser.