dilluns, 27 de juny de 2011

15M, Mitjans comunicació i partits polítics


El tractament que estan fent els mitjans de comunicació al voltant del tema del 15M comença a posar-me nerviós. En un primer moment es va donar molt espai a les mobilitzacions i es va tractar amb simpaties. Els fets del Parlament van suposar un canvi d’estratègia amb una certa tendència a la demonització, per després de l’èxit de la manifestació del 19 de juny passar de nou a donar suport.
Ara comença a haver-hi ja molt treball de veure com es casen el moviment dels indignats i els partits polítics, i aquí és on jo començo a tremolar. La sensació que pot acabar donant-se és que hi ha un mercadeig entre els diferents partits per córrer a fer propostes que coincideixin amb les reivindicacions dels indignats. Es dóna així la sensació d’uns polítics a remolc de les mobilitzacions. Però jo crec que si algú vol fer una feina periodística d’interès és agafar les principals reivindicacions que han anat sortint arrel del 15M i veure quins partits ja ho havien proposat. Això és interessant de cara a l’opinió pública. M’agradaria que algú expliqués què ha fet ICV-EUiA al llarg dels darrers anys en temes com la Llei Sinde, la dació en pagament, contra les clàusules abusives a hipoteques, l’oposició a les retallades o a una fiscalitat injusta. Per exemple podem recordar que sols ICV, IU i BNG van votar en contra de les primeres eines del rescat financer o que els mateixos partits més ERC vam ser els únics en votar en contra de la bancarització de les caixes. Però podríem trobar referències iguals en el cas dels CIES, de la llei electoral o en mesures per la transparència dels càrrecs públics. Fer veure que ara algú es vol apropiar del moviment o que uns partits han despertat i per primer cop defensen propostes que ara estan al carrer no tan sols és poc objectiu, sinó que és poc ètic. El periodisme podria aprofitar ara per recordar-ho i fer pedagogia.
Però hi ha una cosa que per exemple el darrer baròmetre de El Periódico publicat entre diumenge i dilluns no ens explica. Té efecte electoral el 15M? De l’enquesta podem extreure bàsicament dues conclusions. La primera és que ICV-EUiA creix. La segona és que les dretes es consoliden. Però ja no podem seguir interpretant un baròmetre electoral si no tenim dades com la previsió de participació, de vot en blanc o de vot nul. La clau d’aconseguir un govern d’esquerres està aquí. No en la lluita entre partits d’esquerres per repartir-nos els electors, sinó en la capacitat real d’aconseguir que molta gent s’incorpori a votar esquerres, amb totes les precaucions que calgui, amb el sentit crític que es vulgui, però ajudant a transformar les coses. Que ningú hi vegi mercadeig, el que cal fer és posar sobre la taula què ha fet cadascú i què vol seguir fent.

4 comentaris:

José-Luis Petreñas ha dit...

Aprovat amb nota. Progesa adequadament. Cal seguir treballant les utopies. Amb carinyo.

Anònim ha dit...

Ben vist, no se m'havia acudit, i tens raó. Com sempre, aquest tractament superficial de l'actualitat per part dels mitjans...
L'ètica periodística és una de les assignatures pendents d'aquest país.
Salut, Pere.

Anònim ha dit...

El 15M no és d'esquerres, és una altra cosa. No t'hi entestis més. Ajuda a la dreta, fica-t'ho al cap.

Tens tota la raó. Tots els mitjans han fet un paper galdós i ningú ha analitzat a fons el fenòmen.

Antoni

http://lacruillacat.blogspot.com/

Jordi Ullate ha dit...

El periodisme fa temps que va morir. Ara ja no cal contrastar noticies o mirar cap al passat. Ara, que algú envii un twit que tingui varios RT, ja es suficient per a publicar-ho com noticia contrastada.

A més, quan dius les coses que comentaves, com les propostes fetes i vots emesos per els membres d'ICV, la gent del 15M només diu: Ningú ens representa.

Certament com deia un comentari abans, el moviment 15M només afavoreix les dretes, per que fomenta l'abstenció entre les esquerres. Així de simple.

Part de culpa també la té la propia ciutadania, que es queda amb la versió que escolta a un diari, radio o tv sense contrastar amb un altre mitjà i moltes vegades ni tant sols voler pensar. Es més fàcil fotre la culpa a algú i dir que tots son iguals. Es la societat del mínim esforç en la que ja fa anys que vivim.