dimarts, 12 d’abril de 2011

Sorpreses a les municipals (2)

Deia en el meu darrer article que hi havia dos elements que havien aparegut amb més força de cara a les eleccions municipals del 22 de maig i que potser no estaven tan clars ara fa poc. Un era l’element social fruit de les retallades de CIU i del seu gir a la dreta (que ja vaig explicar al meu darrer article) i l’altre l’element nacional que miraré de comentar breument ara mateix, referint-me a la seva influència a Barcelona.

Per una banda hi havia la situació abans del 10 d’abril. ERC ha fet un gran esforç per aconseguir projectar una imatge d’unitat independentista. Sens dubte la coalició amb Reagrupament i amb Joan Laporta fa sumar a importants sectors independentistes a ERC, però no sabem si podran assumir el cost d’aquests esforç. Primer hi ha les divergències personals que fa que ens alguns districtes hagin de treballar persones que s’havien barallat amb anterioritat o amb personalitats molt fortes, però aquest tema és relativament menor. En segon lloc s’ha de destacar que molta gent especialment de sector més progressistes veuen amb gran desconfiança la presència de Joan Laporta a la candidatura. En tercer lloc ERC ha fet una aposta molt arriscada a nivell intern. No és menor que 4 de les 5 primeres persones de la llista fa quatre anys no militaven a ERC. La sensació de que la única manera de fer política a ERC de Barcelona sigui venir d’un altre partit pot ser molt dura si els resultats no són molt bons. ERC se l’ha jugat a una carta, conscient de les dificultats de treure un bon resultat i la presència de Joan Laporta sens dubte marcarà la campanya. De totes maneres encara no han aconseguit l’objectiu de candidatura unitària. Dues formacions més, amb dificultats objectives per entrar a l’Ajuntament, disputaran una part d’aquest espai. Per una banda Solidaritat Catalana amb un candidat peculiar (per dir-ho fi) i una actitud de radicalitat escènica (per exemple passant la nit al ras al Parc de la Ciutadella els diputats de SI) miraran de recollir els vots de la gent que veu en ERC “un partit de pactistes amb els espanyolistes del PSC”. Per altra banda les CUP miraran d’aconseguir un espai del independentisme alternatiu, però alguns precedents de forces d’esquerres alternatives a al ciutat no han acabat de reeixir, tenen un prestigi entre els sectors més propers però una gran dificultat d’obrir-se a nous sectors.

El 10 d’abril, però, va canviar força la cosa. L’èxit de la consulta, amb una important quantitat de gent mobilitzada i una participació molt destacada (tot i votar sí no vull caure en algunes valoracions orgàsmiques que he vist), suposa posar de nou el tema de la independència o la sobirania damunt de la taula just abans de les eleccions i ha suposat sens dubte una injecció de moral per a ERC principalment. Però això significarà un augment de vots? No ho tinc gens clar. En primer lloc perquè CIU ha sabut estar a l’alçada (de fet a la seva alçada). Sense mullar-se gaire, sense cremar-se gens, ha acabat capitalitzant una part de l’èxit de la consulta i per si de cas deixant a Duran i Lleida que cobrís altres flancs i no perdre cap vot. En segon lloc perquè molts votants prefereixen la gesticulació però no les aventures. I en tercer lloc perquè l’experiència ho demostra. Després de la manifestació catalanista del passat estiu semblava que tothom votaria independentista. Al final el nombre de vots sumant ERC, Solidaritat i Reagrupament a la ciutat de Barcelona va ser menor que els vots que sols ERC havia aconseguit el 2006 i molt inferior als que havia aconseguit al 2003. Per tant no sempre una mobilització com aquesta es tradueix en resultats electorals directes.

De totes maneres no dubto que el tema nacional estarà molt més sobre la taula, que alguns partits miraran d’aprofitar l’onada per aconseguir un bon resultat i que hi ha més gent que avui es sent més “polititzada” que abans del 10 d’abril. I com a ICV-EUiA en aquest tema no crec que ens afecti ni en positiu ni en negatiu. El nostre electorat té clar que aquesta no pot ser la prioritat per les eleccions municipals a Barcelona i a més la consulta sobiranista no ha estat un problema intern. Compartir una línia política clara en aquest tema però visions estratègiques diferents davant de la consulta no genera cap inconvenient ni ha de ser mal vist pel nostre electorat. Alguns vam votar sí com Ricard Gomà, altres van votar en blanc com Dolors Camats i altres no van anar a votar com Joan Herrera. Per cert segur que algú també va votar que no de la direcció d’ICV-EUiA.