diumenge, 20 de març de 2011

Com viuríem la desgràcia ?

Un dels aspectes que més m’interessa del debat d’aquests dies sobre la crisi del Japó (més enllà de la terrible desgràcia i l'evolució de les víctimes i del risc nuclear) és el que intenta valorar què passaria si una catàstrofe així passés a Catalunya. Les cues organitzades i disciplinades davant dels punts d’aliment, la manca d’histèries col•lectives, la serenitat de la gent ... coses que gairebé tothom considera impossibles a casa nostra en un cas similar. Com reaccionaria la nostra societat?

És evident que la cultura japonesa no és igual que la nostra. No tan sols la forma d’expressar els sentiments, sinó també la vivència dels riscos de les catàstrofes naturals o dels riscos de l’energia nuclear. Dóna la sensació que la gent del Japó està més predisposada a patir greus calamitats i que tenen una major confiança en que les autoritats sabran resoldre el greu problema. Potser és així, ni conec la cultura japonesa ni tinc prou informació objectiva de com ho estan vivint però em costa preveure com es viuria aquí. Tot i així no crec que fos tan caòtic com alguna gent ha valgut pintar.

En primer lloc perquè la condició humana crec que té una gran capacitat d’adaptació a les situacions més crítiques. Davant de les grans calamitats la gent respon amb major serenor i responsabilitat que davant de fets molt menors. Sols un tinc un referent, infinitament menor, però que em serveix per mirar de fer una certa prospecció de com respondria la nostra societat. Em refereixo a l’esvoranc del Carmel. És cert que no va haver-hi cap víctima mortal, però més de 1.000 persones van haver de marxar de casa seva i viure uns dies d’incertesa. Alguns mai van poder tornar a casa, fins i tot sense recuperar les seves coses, d’altres van viure una situació important d’incertesa sobre si le sobres del Metro podrien afectar o no els seus habitatges i d’altres sols van haver de marxar de casa pel risc de fuita de gas en els primers moments i per una actitud molt preventiva de les autoritats.

La resposta majoritària de la gent del Carmel durant els dies posteriors a l’esvoranc va ser de gran serenitat. És cert que ningú va haver de dormir ni una sola nit en un poliesportiu, ni ningú va trobar-se sense atenció, més d’un cop he destacat que el dispositiu municipal d’atenció va ser extraordinari, però la por i la incertesa de la gent la vaig poder captar en primera persona. La resposta de la gent era molt responsable, sense histèria, conscients de la realitat. Sols hi havia dos aspectes que aconseguien trencar aquest clima de tensió lògica però mesurada, la presència dels mitjans de comunicació que encenia sorprenentment els ànims i la participació de freakies que volien aglutinar el descontentament o advocats que volien fer el negoci de la seva vida. No és comparable, però jo crec que, per sort, la gent sap donar el millor de sí mateix en els pitjors moments. Com ho veieu?