diumenge, 16 de gener del 2011

És dur ser del PSC aquests dies?


És millor aferrar-te als teus principis i perdre o és millor aferrar-te a unes primàries per mirar de salvar-te? Molta gent del PSC de Barcelona possiblement deu estar vivint aquesta dicotomia. Malgrat errors clamorosos de Jordi Hereu que no aconseguit bastir una imatge de líder de la ciutat i que no ha estat capaç de frenar una onada conservadora que tot ho escombra, la gestió duta a terme per l’Alcalde de Barcelona ha estat positiva, honesta i en complicitat amb la seva organització política. Aquests haurien de ser motius més que suficients perquè Jordi Hereu arrasés a les primàries. I més quan la candidata alternativa és una persona que no coneix la realitat municipal de la ciutat, que no viu ni viurà a Barcelona i que no es caracteritza, precisament per la seva capacitat d’entrar a fer complicitats amb les agrupacions del PSC.

Però possiblement les coses no seran així. Pot haver-hi molta gent del PSC de Barcelona que acabi optant pel salvavides. Davant d’una societat cada cop més conservadora hi ha la tendència entre bona part del PSC d’acceptar aquesta realitat, veure el paper d’ICV-EUiA com una crossa incòmode i acceptar la necessitat de canviar el discurs per arribar a molta més gent. L’ordre, l’autoritat i el personalisme apareixen com a elements claus a l’hora de presentar una candidatura amb possibilitats de guanyar. Es miren més les enquestes que les històries i s’entra en una onada de conformisme on es prefereix girar cap a la dreta i renunciar a determinades formes de fer política abans que quedar al marge de la presa de decisions i de la presa de poders. En alguns casos apareix el pànic a perdre el lloc de treball i llavors el còctel ja és definitiu.

No és tan sols les primàries del PSC de Barcelona, és la política laboral de ZP o és l’abstenció que permet facilitar l’investidura de Mas. Quan l’objectiu acaba sent guanyar i a partir d’aquí veure què podem fer es perd l’essència del compromís polític. Darrera d’aquesta situació cal fer una crida a la gent d’esquerres a plantejar-se les coses. ICV-EUiA és sens dubte una opció en aquest sentit, però no la única. En cap cas però la gent d’esquerres que creu que és més important defensar un model de ciutat que mirar d’estar al govern i a partir d’aquí veure quin model de ciutat es pot fer, ha de rendir-se, no pot marxar a casa, no pot renunciar a protagonitzar la política. A vegades és millor no guanyar unes eleccions i poder treballar per aconseguir una societat que sigui més solidària i que sigui més conscient de la necessitat de seguir lluitant per uns valors. Quan la societat gira cap a la dreta podem girar nosaltres per no perdre el rastre o podem lluitar per aconseguir un canvi de rumb. Les dues coses a la vegada em semblen massa complicades. Jo m’aferro als meus principis.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

En els processos democràtics el risc de perdre hi és sempre. De manera que les dues opcions que planteges en realitat només és una, mantenir-se en allo que creus. Qui perd els principis perd la motivació per canviar coses.

Jordi Tous

Josep Puigdengolas ha dit...

El què acabarà passant és que la fidelitat dels militants del PSC serà major a les enquestes que no pas a la valoració de la gestió. En qualsevol cas, l'elecció de Tura com a candidata farà que el projecte d'ICV sigui encara més diferenciat. És una nova oportunitat per demostrar, una cop més, que ICV és l'únic referent d'esquerres a la ciutat. Una esquerra renovada i arrelada als valors del segle XXI. Salut company, i felicitats per aquest excel·lent bloc.

Anònim ha dit...

DUR?,VOLS DIR....TOT PLEGAT FA FARUM A BONA CAMPANYA PUBLICITARIA,DIGNA DE LA GENT DEL CARRER NICARAGUA,QUE DE PUBLICITAT HAN SABEN UN "NIU".
TENS RAO RESPECTA A LA DIGNITAT,PERO PER DIGNITAT, TAMBE S'HA DE SABER DIR PROU,SI CAL EN PLENA LEGISLATURA.
PERO FER L'ORNI,SEMBLAR POR A DEIXAR DE SUCAR MELINDRO.
JUGANT AMB BCN.