Simón Rosado

Divendres a la tarda es va celebrar l'homenatge a Simón Rosado. El Casino l'Aliança del Poblenou es va omplir del tot per recordar una figura clau de l'esquerra social i política d'aquest país. Les dues seves grans famílies CCOO i ICV van respondre a i van convertir l'acte en un homenatge càlid I necessari.

Coneixia personalment a Simón Rosado des de feia anys perquè militàvem junts a ICV de Sant Martí, tot i que ens veiem molt poc. Sempre em va sorprendre d'en Simón la seva capacitat de militància. Mai oblidaré la seva presència a ICV Sant Martí amb els seus inseparables Teresa, Ramon I Antonia. En Simón era un líder indiscutible, un membre de la direcció, però alhora la persona que sempre estava disposada a treballar a la seva agrupació. Semblava un més treballant, un més i punt, però les seves aportacions et retornaven a la realitat, en Simón no era un més, era una peça clau. Poques vegades una persona ens permetia un enllaç tan gran entre el món polític i el món sindical. Un dels referents de la lluita sindical, un treballador represaliat, una persona d’origen humil i que estava convençut que l'espai polític de transformació d'esquerres estava a ICV, igual que tenia clar que a nivell sindical l’opció era CCOO. Una persona que estava arrelat al fil roig però que sabia que el fil verd era necessari.

I el seu compromís era infinit. Al Poblenou coordino un sopar tertúlia amb gent d'ICV i gent propera. Uns sopars que permeten parlar molt de política i fer-ho obertament. Li vaig demanar si podia fer de ponent el dia després de la Vaga General. I no va fallar, immediatament va dir que sí, i el 30 de setembre, pocs dies abans de morir, cansat físicament de la Vaga però incapaç de dir que no, va venir al sopar amb el seu amic Ramon. Vam pactar acabar aviat, però va ser incapaç de complir. Va donar-nos una lliçó d'argumentari d'esquerres, va estar genial i la gent va agrair molt la seva capacitat de comunicar. Clar i contundent, sense floritures. Sempre conservaré el record d'aquest darrer cop que vaig estar amb ell. I em va fer il•lusió que Joan Herrera cités aquest fet en la seva intervenció.

I a la Teresa, un petó fortíssim. Al final de l'homenatge ja li vaig poder expressar el meu suport. Però és que la seva intervenció carregada d'emotivitat i serenitat va ser una crida a la lluita i als valors d'esquerres. Una intervenció que ens va donar la mesura de qui va ser en Simón Rosado, però també de qui és la Teresa.