Deures d'estiu?

He llegit el llibre de Lluís Vallvé Cordomí, “Ha de ploure cap amunt. Reflexions d’un mestre de primària”. Aquest llibre va ser Premi de Pedagogia 2008 de Rosa Sensat. En propers articles parlaré més sobre el plantejament general del llibre i sobre el missatge que transmet, que aviso que m’ha semblat molt interessant i que coincideixo molt amb els seus plantejaments. Per tant d’entrada ja dic que us recomano el llibre però avui sols faré referència a un aspecte que tracta de forma puntual però que a mi em sembla de molt interès, els deures d’estiu.

Aquests dies comparteixo amb la meva filla de deu anys les vacances. No té una barbaritat de deures d’estiu, però en té i li fa molta mandra posar-se a fer els deures escolars. Reconec però que a mi també em fa mandra demanar-li que es posi a fer la feina. Realment cal fer deures d’estiu? No estem abusant dels deures durant el curs escolar i les vacances? Com a mestre reconec que en posava de deures, però mirava de limitar-los molt i sobretot que servissin per acabar feines a casa o per buscar informació (potser algun dels meus ex alumnes que em llegeix em desmentirà, pe`ro tenia aquesta sensació). Com a pare m’he trobat més d’un cop en reunions d’inici de curs on les famílies demanaven que sobretot es posessin més deures al llarg de l’any. Jo no ho entenia. Suposo que darrera d’aquesta actitud hi ha diferents aspectes pe`ro possiblement hi pesa molt l’obsessió per la competitivitat i l’esforç i la necessitat de tenir els nanos entretinguts a casa. Jo no comparteixo aquesta opinió.

Lluís Vallvé en el seu llibre qüestiona de forma molt profunda els deures a casa. Hi aporta diferents arguments però hi ha tres elements que per a mi són molt importants. En primer lloc no es pot fer un seguiment dels procediments seguits per l’alumne per dur a terme el treball i això és molt important. En segon lloc sovint es demana la implicació de les famílies en el suport als deures, quan la situació actual és que les famílies són molt diverses, amb possibilitats molt diverses d’implicació i amb nivells molt diferents. En determinats casos abusar dels deures pot establir diferències molt grans entre els alumnes en funció del nivell formatiu de les famílies. I el tercer element que vull destacar i que en Lluís Vallvé sap desenvolupar és el tema dels temps. Hem arribat a la conclusió que els infants i la gent jove no necessiten temps lliure o que en necessiten poc. Si sumem la jornada escolar, les activitats extraescolars i l’estona de deures hi ha dies que els nens superen als adults en jornada laboral. Si creiem necessari com adults poder desconnectar plenament de la nostra activitat laboral durant l’estiu perquè no ens ho podem plantejar amb els alumnes? Potser el que aconseguim és sobrecarregar les jornades dels nostres fills i filles en excés.

Plantejar-se la possibilitat de no fer deures durant l’estiu o reduir-los de forma dràstica no vol dir entendre que l’estiu ha de ser un període on no s’ha d’aprendre i més tenint en compte que el temps de vacances és molt superior a les vacances normals d’un adult. L’estiu és una bona estona per compartir estones amb la família (sempre que sigui possible), per passejar per la muntanya notant noves sensacions, per aprendre a cuinar al costat del pares, per millorar amb la bicicleta els patins o nedant, per tenir estones per a fer no res, per fer noves amistats, per anar a un teatre, a un concert o a una exposició amb calma ... L’estiu sí que pot ser un moment en que les famílies assumim un rol més actiu i decidim què volem potenciar en els nostres fills i filles i què volem compartir. Sens dubte durant les vacances els nens i nenes no poden oblidar els hàbits i els coneixements que van adquirint, però els deures són la millor manera de treballar-ho?