Ha de ploure cap amunt. Una mirada diferent a l'educació.

L’altre dia parlava sobre els deures d’estiu i deia que havia tret idees del llibre de Lluís Vallvé “Ha de ploure cap amunt. Reflexions d’un mestre de plàstica”, editat per Rosa Sensat com a Premi Pedagogia 2008. Avui parlaré més del llibre i de tot el que he trobat d’interessant. D’entrada dir que el recomano molt. Parla d’educació, d’escola, de plàstica de l’art ... però sobretot ho fa com a excusa per anar més enllà, per fer una reflexió sobre la nostra societat a partir d’una estructura de llibre senzilla i planera. És un llibre que parteix sempre de l’anècdota per tal de reflexionar. És un llibre que transmet passió per l’educació i per la plàstica, pe`ro no des del punt de vista tècnic o tancat, sinó des de la seva sensació de la importància que tenen els temes que ens plateja pel futur de la nostra societat. És un llibre senzill i profund i a més, coneixent una mica a l’autor, coherent amb una forma d’afrontar la seva vida i la seva professió. Per tant no és tan sols un llibre per a mestres de plàstica o ni tan sols exclusiu per a professors, és un llibre per a tothom que es vulgui acostar a la realitat de l’educació i sobretot al paper que ha de jugar l’educació als nostres dies.

Avui dia tenim la sensació d’estar immersos en una crisi de l’educació. Sovint rebem notícies sobre el baix nivell de l’alumnat, la manca de nivell en relació a Europa o l’elevat fracàs escolar. Totes aquestes dades són importants, sens dubte, però entendre l’educació sols des d’aquest punt de vista és un greu error i aquí és on la reflexió de Lluís Vallvé és molt contundent. Preguntar-se què volem aconseguir amb l’educació o què esperem dels nostres alumnes pot semblar innocent, pe`ro darrera d’aquestes preguntes hi ha claus importants per entendre no tant l’escola sinó tota la societat. Lluís Vallvé planteja per tant l’educació a partir de quatre blocs: creació, globalitat, cooperació i recerca. Pot semblar que darrera del seu plantejament hi ha les idees de tota la vida, pe`ro en el fons hi ha un plantejament molt revolucionari de canvi absolut del model escolar que en gran part comparteixo. Més d’una vegada ho he dit. Què vol dir fracàs escolar? Per què es tendeix a assimilar males notes a nul•les perspectives de futur? Jo vaig repetir 2n de BUP i avui no em sento un fracassat. La meva repetició crec que m’ha ajudat com a docent a ajudar a alumnes i famílies a relativitzar les notes. No fa molt una mare em deia a través del facebook que tenia raó, que el seu fill necessitaria anys i que ens els estudis no se’n sortiria, però que a la vida sí. I al revés igual, conec magnífics estudiants que eren candidats privilegiats a tenir una vida gris. Lluís Vallvé ho exemplifica al llibre amb Michael Phelps, un dels millors nedadors de la història quan al recollir les medalles olímpiques se’n recordava d’un professor que li vaticinava que ell mai triomfaria. L’error del mestre va ser clamorós, no podem condemnar als alumnes a pensar que no se’n sortiran ni podem pensar que a la vida sols se’n surten els que són bons en els estudis. En aquest sentit és imprescindible la veu de mestres com en Lluís Vallvé que ens recordin això, que no ens facin caure en el purs resultats acadèmics per valorar l’evolució d’una persona.
Sé que pot semblar molt hippy i allunyat de la realitat, però perquè els diferents informes sobre la situació de l’educació a casa nostra no tenen en comptes aspectes com la creativitat, la sociabilitat o la felicitat? Perquè no es tenen en compte aspectes com el grau de flexibilitat personal, la capacitat d’adaptació als canvis, el sentit crític o la curiositat? Jo penso que si la meva filla té aquests valors ben desenvolupats se’n sortirà perfectament i si els seus resultats acadèmics li permeten tenir el futur professional que es proposi molt millor. Com diu Lluís Vallvé No vull menystenir els resultats acadèmics però sí que vull lluitar en contra de la divinització que s’ha fet de la necessitat de treure bones notes per poder ser “algú” a la vida.
La societat canvia a un ritme molt gran. Les formes d’obtenir la informació i processar-la són radicalment diferents avui de fa uns anys i en canvi avui seguim avaluant de forma molt semblant i seguim mesurant la salut de la nostra educació seguint els mateixos criteris. És lògic que l’agrupació de les matèries sigui molt similar a fa 50 anys quan la societat i allò que se’ns demana és tan diferent?
El llibre parla d’aquesta reflexió a fons però també entra en molts altres aspectes sobre l’art, els mitjans de comunicació, el paper de la memòria en els estudis o la multiculturalitat. Un llibre molt interessant per tenir veus diferents davant del necessari debat sobre el futur de la nostra educació.