dissabte, 7 d’agost del 2010

Canvis polítics a Catalunya? (2)


En el darrer article parlava dels canvis que es poden preveure en els partits actuals, però els canvis van molt més enllà amb l’aparició de novetats electorals que podrien tenir un cert impacte. L’actual onada sobiranista a casa nostra ha portat a gent molt diversa a proposar candidatures independentistes. En aquests moments, si no se m’ha escapat res de nou, hi hauria tres formacions independentistes amb voluntat d’aglutinar, al marge d’ERC, les persones que aposten per la Independència com a primer element polític. Es tracta de Reagrupament, Solidaritat Catalana i Suma Independentista. Un dels objectius actuals és aconseguir una candidatura única d’aquestes tres formacions, però no serà senzill. El temps juga en contra i a més els personalismes de molta d’aquesta gent faran difícil consolidar una candidatura cohesionada. Si algú m’arriba a dir fa un temps que Joan Laporta i Santi Vilanova (dirigent històric dels Verds) estarien treballant per una candidatura conjunta no m’ho hagués cregut. A més de tenir un sentiment sobiranista (que jo el puc compartir) cal saber quin model de Catalunya volem. Per tant dubto que s’acabi consolidant una candidatura amb orígens ideològics tan diversos i personalismes tan forts, però serà interessant de seguir. Si finalment es presenten, quin resultat poden obtenir? Jo sincerament crec que trauran un resultat prou bo per entrar i tenir un espai però en canvi no serà prou bo com per ser decisius i aglutinar tota la gent independentista i això els portarà a una difícil supervivència.
Hi ha una cosa que em fa por, i ho dic així sense embuts. La gent independentista que està deixant ERC o que volen passar a votar alguna de les noves opcions ho fan, segons plantegen, per antiespanyolisme i a mi això no em convenç. Li retreuen a ERC la seva submissió a una força amb lligams forts a Espanya, no una millor o pitjor aportació al govern. Quan l’element aglutinador és anar en contra i no construir no crec que tingui gaire sentit avançar. Quan es vol construir un projecte des de l’exclusió de sectors amplis de la nostra societat els fonaments sempre patiran. Quan es posa per damunt de tot la pàtria les polítiques socials, la corrupció o la solidaritat poden quedar en darrer terme.
I finalment hi ha altres elements que fa un temps podien semblar estrelles mediàtiques i que en canvi ara han caigut en l’oblit. Podrà aconseguir Plataforma per Catalunya entrar al Parlament? (jo crec que no). Ciutadans mantindrà la seva representació o n’obtindrà el partit de la Rosa Díez? (jo crec que cap de les dues opcions) Què Montserrat Nebrera? (jo crec que seguirà fent tertúlies i poca cosa més). I una pregunta que haurem d’esperar encara alguns mesos a poder contestar perquè no passarà res fins després de les eleccions. Ciutadans pel Canvi i sectors catalanistes del PSC podrien prendre decisions? En aquesta cas ja no m’atreveixo a fer un pronòstic.

3 comentaris:

Manuel ha dit...

Molt encertades les teves anàl·lisis en aquest post i l'anterior. Com tu, dubto que l'evident finançament il·legal de Convergència li passi factura, i cada cop veig més que aquesta pose puritana d'alguns és, més que res, una pose, però que a l'hora de votar, l'honradesa o el compliment de les regles del joc no és un factor determinant per molts. Així s'expliquen les repetides victòries de Fabra, o les perspectives a les enquestes de Camps o d'Artur Mas. El pitjor de tot això és que amb aquesta actitud l'electorat transmet als partits un missatge d'impunitat molt, molt perillós.
D'altra banda, coincideixo amb tu en que a la contra no es construeix res, i aglutinar l'antiespanyolisme pot servir per entrar al parlament, però per poc més.
I un darrer apunt, si l'independentisme català no pot trobar un candidat més presentable que en Laporta (crec que no cal explicar els seus mil i un tripijocs al Barça), s'ho haurien de fer mirar.

Josep M. Diéguez ha dit...

Com és lògic, Pere, coincideixo en moltes de les teves valoracions. En tot cas, voldria afegir-hi una apreciació: la independència no és una ideologia, sinó un objectiu (per a mi, una reivindicació més a fer de de l'esquerra). Fins fa 7 anys, la majoria d'independentistes que apostaven per la via parlamentària s'aplegaven a Esquerra. Ara, que el sobiranisme ha fet un pas endavant innegable, pot ser que l'independentisme es vagi normalitzant i esdevingui transversal. És a dir, que ocupi tot l'espectre polític. En aquest sentit, l'esquerra independentista ja està ocupada. Falta veure si els nouvinguts podran cobrir altres forats, però el que no té ni cap ni peus és intentar "aglutinar tot l'independentisme". Quan arribi el moment d'una hipotètica votació en referèndum, o fins i tot d'una proclamació parlamentària, ja coincidirem en el vot tots els que hi hàgim de coincidir. Entretant, però, que cadascú treballi per defensar la ideologia en la que creu...

Pere Nieto ha dit...

Coincideixo amb tots dos, ja ho veieu punts de contacte del tripartit ! (je, je) Començo a veure temes que no m'agraden gens, la impunitat de CIU davant del possible finançament irregular o la manca de valors que pot representar el Laporta poden fer molt mal a la política, que ja està prou tocada, tot s'ha de dir.