Canvis polítics a Catalunya?

Les properes eleccions catalanes que es celebraran a l’octubre o novembre es presenten interessants des del punt de vista polític i mediàtic ja que hi ha algunes novetats que són interessants. Ho miraré d’apuntar en dos articles.

D’entrada tothom dóna per segur que el tripartit no seguirà governant. De fet fins i tot ERC ja ha fet moviments clars en el sentit de donar-lo per acabat. Les enquestes donen una previsió de resultats que faria impossible la seva reedició i la sensació general és de canvi. Acceptar aquests elements no significa, però, que no cregui que es pot canviar la situació ja que com tothom ja sap de mi, espero que hi hagi un govern d’esquerres a Catalunya i miraré de treballar en aquest sentit.

D’entrada hi ha un element que teòricament hauria de canviar les coses. Els indicis cada cop més evidents de finançament irregular de CIU haurien de fer, i més en una situació en que la gent expressa la seva oposició a l’actual forma de fer política, que CIU obtingués un mal resultat. De totes maneres dubto que això es produeixi. Ja he explicat algunes vegades que en el fons desconfio d’aquesta onada de purisme polític que sembla que ha impregnat la nostra societat. La desafecció política és més aviat comoditat personal. Si realment existís aquest clima de necessitat de fer les coses diferents, a les eleccions es penalitzarien les errades de govern però molt més, per higiene democràtica, la corrupció.

ERC haurà de lluitar en contra de la crisi interna que està vivint fruit d’un procés de desgast en part per estar al govern i en part perquè l’onada independentista, lluny de consolidar el seu electorat ha obert una escletxa que de moment té la seva materialització més clara en la baixa d’Uriel Beltran. El PSC haurà de lluitar bàsicament en contra de la desmobilització del seu electorat, de l’actitud de passotisme i d’un aire de derrota anunciada que s’ha vist incrementada amb l’actitud del conseller Castells. ICV-EUiA té el repte de lluitar en contra dels seus propis fantasmes i de mobilitzar a la gent a l’entorn d’uns objectius de sempre però que han quedat com secundaris. El primer repte no és aconseguir una bona imatge de cara a les eleccions sinó fer veure que la crisi econòmica i les repercussions socials que està tenint són reptes fonamentals de l’esquerra, sense renunciar al repte nacional. Cal aconseguir que hi hagi elements que aglutinin il•lusió entorn dels nostres reptes. Ens hi juguem molt, sense la nostra força és difícil recordar qui és la culpable de l’actual crisi i la necessitat d’establir canvis profunds en l’economia. Cal recordar la vaga general, cal parlar de polítiques socials, cal seguir cridant davant dels pobles que pateixen repressió. Si no aconseguim posar en primer terme per a molta gent aquests temes els resultats seran pitjors o millors però no avançarem prou.